Comentari de text. Model

Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.

Vaig a ajaure’m també; d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí.-

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida,
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu

Jacint Verdaguer, Canigó (fragment)

El fragment escollit correspon a les darreres estrofes del poema Canigó, de Jacint Verdaguer. L’autor hi utilitza el diàleg poètic i el recurs retòric de la personificació per posar en boca de dos campanars una reflexió sobre el pas del temps, la pèrdua de valors i la fugacitat de l’obra humana. Utilitza, així mateix, el contrast nit-dia, mort-vida, declivi-ressorgiment, per afirmar la grandesa i l’eternitat de la creació de Déu. D’aquesta manera, el motiu general que omple gairebé la totalitat d’estrofes del poema -lament per la ruïna que afecta els campanars de Sant Martí i Sant Miquel- no és sinó la porta que permet al poeta la consideració final, que té valor de conclusió alliçonadora: només és etern allò que ha sortit de la mà de Déu; en canvi, l’obra dels homes és fugaç i resta sotmesa als vaivens de la guerra, del pas del temps, de l’oblit, etc. Els contrastos que abans indicàvem, doncs, es reforcen amb aquest joc d’opòsits encara més fonamental: la humanitat / Déu; a la primera cal adjudicar tot allò que és mortal, caduc, inconstant; només a Déu correspon l’eternitat i l’infinit.

Aquest joc de contrastos ens permet avançar en la definició del tema fonamental del fragment: l’afirmació de l’eternitat i la grandesa de l’obra de Déu enfront de la inconstància i la fragilitat de les creacions humanes. Essent així, l’estructura del fragment és ben visible: les dues primeres estrofes contenen el lament dels campanars, ja vells i fatigats pel pas dels segles, ben a prop de la mort definitiva: “Abans de gaire ma deforme ossada blanquejarà en la vall…” “Vaig a ajaure’m també”. La veu poètica, doncs, correspon a les dues figures personificades. En la tercera estrofa es produeix el canvi. Efectivament, hi reapareix la veu narrativa -que havíem trobat en estrofes anteriors del poema- (“així un vespre els dos cloquers parlaven”), veu objectiva tan sols un moment, que tot seguit ofereix una visió personal, molt pròpia de Verdaguer: la contemplació de la bellesa de la natura desvetlla en el poeta l’evocació de Déu; per això és capaç de percebre, en la perfecció del món, la mà divina del seu creador: “el monument de Déu”. Per aquesta raó, en les dues darreres estrofes es concentren totes les imatges de llum i de plenitud que no han aparegut fins a aquest moment: la muntanya somriu, el Canigó es vesteix de colors resplendents; els càntics dels ocells són joiosos i alegres. El mateix poeta s’encarrega de marcar la transició entre les dues parts. La transició és, en primera instància, cronològica: del vespre al matí. La partícula adversativa “mes” acaba de reforçar aquest valor d’oposició. Podríem parlar, fins i tot, de relleu. Es produeix un relleu-canvi en les veus poètiques: si fins ara cantaven el seu lament els dos campanars, ara sentirem el cant enjogassat i feliç de tudons i rossinyols. Constatem que el canvi i la inflexió és, també, en el contingut i en l’esperit dels que entonen el seu cant. Així, doncs, podem comprovar que tot es transforma: la nit en dia, la foscor en claror, la tristesa en joia. És un canvi radical i complet: tot somriu, després de les llàgrimes vessades per Sant Miquel i Sant Martí. Però la muntanya no somriu pas gratuïtament; ho fa per demostrar arreu que és obra de la mà sobirana i benèvola del Creador.

Organitzat així el poema, és evident que, en les darreres estrofes, s’hi ha de concentrar la major part de recursos retòrics del fragment: Comparacions i metàfores que ressalten la bellesa de la muntanya: el Canigó és vist “com núvia guarnida” de joies, les neus del cim semblen una gran florida blanca, com la del “taronger novell”; el sol és anomenat “estrella del dia”, i el prat,”verdejant mantell”. Trobem, així mateix, enumeracions i repeticions que intensifiquen el valor etern de l’obra divina: “i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra / al Canigó no el tiraran a terra, / no esbrancaran l’altívol Pirineu”. D’altra banda, l’estructura i el desenrotllament temàtic del text ens permet de veure com entre les primeres i les darreres estrofes alternen uns camps semàntics relacionats amb el sentit general de poema. Mentre que en les estrofes inicials predominen els mots relacionats amb la nit i la mort (ossada, vesprada, lluna, reposar, sepultures), en les darreres, el camp semàntic es gira cap als conceptes de resplendor, vitalitat i joventut: somriure, florida blanca, verdejant mantell, núvia guarnida, taronger novell,…

Ara bé, en el desplegament d’aquesta reflexió que es construeix sobre el joc de contraris, la darrera estrofa té valor conclusiu. Per aquesta raó, s’enceta amb una construcció paral·lelística i antitètica que posa al descobert la inconsistència de les coses mundanals i humanes (“lo que un segle bastí, l’altre ho aterra”). Tot seguit, el poeta es torna a valdre d’aquella partícula adversativa que ja havia servit per marcar la transició de la nit al dia; ara, però, s’estableix oposició entre l’humà i el diví: “mes resta sempre el monument de Déu”. Cal remarcar la importància de l’adverbi “sempre”, que reforça el valor d’eternitat, atribuït a Déu, en contrast amb l’obra humana, sotmesa als embats del temps, dels segles. Tot seguit, l’enumeració que més amunt comentàvem reforça el valor afirmatiu de l’estrofa. Res del que s’esmenta no representa cap amenaça per a l’obra de Déu: tot allò que sorgeix de la seva mà és perenne. Però aquesta afirmació d’eternitat no és pas abstracta, sinó que pren cos en un relleu i en un paisatge tan concrets com coneguts pels lectors: el Canigó i el Pirineu. Ja abans havíem vist com el lament per la fugacitat i la temporalitat de les coses humanes es concretava en el diàleg dels dos campanars medievals de Sant Miquel i Sant Martí. Així, podem afirmar que la poesia de Verdaguer, bo i aprofundint en temes espirituals, transcendents, s’expressa en termes ben concrets i reals.

Tot plegat ens porta a la conclusió final: Verdaguer ha relacionat en el fragment -com ho fa al llarg de tot el poema Canigó– els conceptes de Pàtria i de Fe: els senyals de cristianisme que el temps va enterrant són ben poca cosa al costat de la gran obra de Déu que és tota la terra catalana, des del mar als cims del Pirineu.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s