Visions i cants

Visions & Cants, de Joan Maragall: els ulls girats a l’ahir, els braços estesos al demà

Després de la lectura de Visions & Cants, som capaços de detectar, en el recull, les diverses propostes estètiques de les quals, en un moment o altre, s’apropia l’autor: vitalisme, per damunt de tot; però també decadentisme, regeneracionisme. Ara bé, el que no hauríem de perdre de vista és allò que defineix la veu literària de Maragall, i que és la intensa força d’atracció que exerceix damunt de la consciència col·lectiva. Tant si es tracta de reelaborar la tradició històrica i literària, amb la visió d’unes figures que ell converteix en símbols, com si es tracta d’injectar en el cant una funció dinamitzadora que estimuli o alliçoni el públic, el ressò de la veu del poeta era un fet cert i segur.

Amb la consideració d’aquests elements, fes la teva aportació seguint aquestes pautes:

-Reescriptura a partir d’algun vers o fragment poètic de l’obra.

-Comentari sobre un aspecte concret o general que t’hagi cridat l’atenció en el curs de la lectura.

-Creació personal, inspirada en el model poètic maragallià.

Anuncis

18 responses to “Visions i cants

  1. El que més m’ha cridat l’atenció de Visions i Cants és el caràcter surrealista que assoleixen les históries. També m’ha agradat força la relació establerta entre el diví i el plaer de la carn.
    A mi, el que m’ha agradat d’aquesta obra és com els personatges prefereixen anar darrere del que els atrau encara que la conseqüència sigui un càstig per a ells, també em sobta l’actitud que prenen davant del càstig menystenint-lo i no donant-li importància.

    Mar i Noelia.

  2. Efectivament, el caràcter transgressor, violent i ardit fins a l’extrem és el que atorga als personatges de les “Visions” de Maragall la seva connotació heroica, encara que, de fet, se situïn en una línia molt distant de l’exemplaritat dels herois clàssics de novel·les. El menyspreu per la sanció, la culpa i el càstig, totes les eines repressores de la moral religiosa i de la justícia humana acaba de dibuixar el perfil d’aquests herois maragallians, que tenen tant de Faust com de “super-home” de Nietzsche.

  3. Bé doncs el que més m’ha cridat l’atenció de Visions i Cants de Joan Maragall es com introdueix Maragall d’una manera directa o no tan directa el cant espiritual, utilitzat avui dia a molts enterraments. També cal destacar la relació i el coneixement que tenia aquest home amb la natura i com ho aplica a les seves obres.
    Sobre el poemes he de dir que m’agrada molt com Maragall fa que els personatges alliberin les seves emocions gràcies al concepte de contemplació que tenien el l’època.

    • Bé, Ana, has tractat molts temes diferents en poc espai. Permet-me, però, que precisi alguns aspectes. Maragall no introdueix el “Cant espiritual”, n’és l’autor. Precisament per les reflexions profundes i sentides que hi fa sobre la vida, la mort i l’eternitat, el “Cant” s’ha convertit gairebé en leit-motiv de les cerimònies d’enterrament.
      Pel que fa al concepte de contemplació, cal dir que, tal com l’aplica i l’entén Maragall, respon a una actitud personal i poètica molt individual, no pas de l’època: qui parla de meravellar-se davant de la natura, de copsar l’ànima de les coses és Maragall i ningú més, almenys d’una manera tan articulada i lligada a la producció poètica.
      En fi, és bo comentar aspectes de la lectura més enllà de la classe, perquè es poden precisar més les reflexions i observacions de cadascú. I aquesta també és una manera d’ensenyar i d’aprendre.

  4. Joan Maragall fa dos viatges l’un cap al sud d’Espanya i l’altre, a França. Comença la carrera d’advocat. S’instrueix en la literatura catalana i castellana i s’apassiona pels autors alemanys com ara Goethe, gràcies això Maragall guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Badalona amb la poesia “Dins sa cambra” (1881). La influencia de Goethe en Maragall ha sigut molt important i es veu quan a la Biblioteca L’Avenç apareix la seva traducció “d’Ifigènia a Tàurida” de Goethe i més tard també publica el llibre “Les Disperses”, poesies originals i traduccions de Goethe. La traducció de moltes obres de Goethe el familiaritza amb el romanticisme alemany. La seva poesia també connecta amb les llegendes i mites romàntics.

    • Bona recerca, Ana. Anotem la dada del premi de Maragall als Jocs Florals de Badalona. Ben vista la importància de Goethe, representant del romanticisme alemany, com a model per a Maragall. Ara cal que, a més del Goethe romàntic, també el Goethe clàssic sigui posat en relleu com a referent de l’autor de “Visions i Cants”

  5. Volem parlar de la tercera estrofa del “Cant de la Sardana” de l’obra ”Visions i Cants” de Joan Maragall, que va ser un representant significatiu del modernisme de finals del s.XIX i començaments del XX. Recollint l’esperit de la Renaixença, la seva obra té mostres diverses de sentiment patriòtic.

    Aquesta estrofa descriu d’una manera subtil la forma de la sardana amb imatges plàstiques i visuals, observades des de una perspectiva aèria; també comenta el sentiment dels qui la ballen. Aquesta estrofa la podem dividir en tres parts: en la primera (vers 1-4) Maragall es pregunta sobre l’origen de la sardana amb dos interrogants; en la segona part (vers 5-8) ell mateix intenta trobar una explicació per a l’origen del ball; en la tercera (9-13), es fixa en el ritme de la dansa, tal com ha fet en anteriors estrofes. El tema és clarament patriòtic i catalanista, pretén mitificar la cultura catalana a través d’un dels seus elements més significatius: la dansa tradicional.

    Abans de finalitzar el comentari cal dir que aquesta estrofa està composta per 13 versos de rima consonant encadenada i amb els dos darrers versos repetits al llarg de tot el cant (tornada). També al llarg de l’estrofa podem apreciar la utilització d’ altres conceptes que no s’ adiuen amb el tema principal (ex: Botó d’ eixa roda, nina d’ aquest ull gegant): es tracta de metàfores que el poeta utilitza per referir-se a la forma circular de la sardana. Més endavant, Maragall esmenta els segadors referint-se als catalans en general, ja que és un ball típic de la cultura catalana. També menciona a Ceres en llatí, o Deméter en grec, que era una dea olímpica de la cultura clàssica, de la fertilitat de la terra i de l’agricultura, representada amb una espiga de blat. Abans d’arribar a la tornada, ja esmentada, podem veure com el ball segueix un ritme estructurat de punt i contrapunt, que, segons el poeta, imita el pas dels ocells.

    Com a conclusió cal destacar el patriotisme i el sentiment català que Joan Maragall reflecteix en aquests versos. Cal dir que ell era un home ric en diverses cultures però s’estimava i elogiava a la seva com la que més. Així ho demostren aquests versos: “la sardana és la dansa més bella/de totes les danses que es fan i es desfan”.

    Andrea Martinez i Mª del Mar Morillo

    • Bona feina, noies. He revisat el text del vostre comentari per tal de fer-lo més entenedor als companys i companyes que vulguin llegir-lo. Cal tenir molta cura de l’expressió i de la sintaxi. Pel que fa al contingut de la vostra aportació, deixeu-me dir que estic d’acord amb l’estructura que heu fixat per a l’estrofa; tanmateix, em sembla que no heu acabat de copsar-ne bé el sentit. En aquests versos, el poeta es qüestiona sobre els orígens de la sardana i, entre les respostes que apunta, s’endevina la intenció d’atribuir-li un caràcter sagrat, mític. Per aquesta raó, trobem les referències a Ceres i a imatges que ens recorden els mites clàssics. En fi, la qüestió és anar practicant la lectura i l’escriptura per ser capaços i capaces, ben aviat, de fer bons comentaris de text.

  6. Bé doncs jo vull centrarme en els referents clàssic que podem trobar en el mateix fragment de la Sardana que han analitzat la Mar i l’Andrea. En aquest fragment fa referència a Ceres, que era la deesa de la fertilitat de la terra i de l’agricultura, a la vegada filla de Saturn i Rea. Fa al·lusió a aquesta deesa, suposo que per referir-se a la Sardana com una dansa obtinguda gràcies al treball dels integrants. Apart de trobar referents clàssics en aquesta obra, Joan Maragall també reflecteix la seva cultura sobre el món clàssic en altres obres, ja que havia adquirit cultura clàssica durant la seva vida.

    • D’acord, Ana. De mica en mica aneu aprofundint en els motius clàssics amb què Maragall basteix l’estrofa que estem analitzant de “La Sardana”. Ànim i endavant!

  7. Repecte a l’aparició d’elements clàssics dins els cants, concretament “La sardana”, he de dir que Guimerà fa una alusió a Ceres, només començar el cant.
    Ceres, Demèter en grec, és la divinitat que representa l’agricultura, la fertilitat de la mare terra, la substància pura de la terra verda i jove, vivificadora del cicle de la vida i la mort, i protectora del matrimoni i la llei sagrada. Els habitants de Sicília, cada any cel·lebraven un ritus en honor a Ceres corrent per la nit amb torxes enceses i cridant de manera espectacular.
    Guimerà torna a fer referència a la divinitat al vers trenta-quatre. La relació que puc trobar de la sardana amb aquest element clàssic és aquesta idea de germandat i de fraternitat celebrant conjuntament l’honor a la mare terra, ballant i saltant.
    L’altre element clàssic el qual Guimerà fa alusió és aquesta imatge de l’ull buidat que ens fa recordar a Polifem, un ciclop, és a dir, un gegant d’un sol ull al mig del front, fill de Posidó. Aquest personatge de la Odissea d’homer es veu atacat per Odisseu, el qual li clava una estaca incandescent al seu ull fins deixar-lo cec. La única relació que trobo és la forma que l’ull té amb la forma que la sardana fa quan és ballada. Aquesta no és una imatge que jo relacionaria amb la sardana ja que és una mica tètrica.

    • Ben treballat, Jèssica. Aquesta relació més o menys detallada entre els referents clàssics i l’estrofa de Maragall és el que volia que algú desenvolupés. Ja sé que no hi veus gaire el lligam, entre els motius mitològics i la sardana del poema. Es tracta, només, de tenir present que elements molt diversos de la cultura clàssica poden actuar, i de fet actuen, com a referent per a la poesia de tots els temps, també per a la catalana.

      Una qüestió, però, l’autor de “La Sardana” és Maragall, no Guimerà. T’has embolicat amb el comentari primer.

  8. Després d’un temps amb problemes tècnics a casa puc comentar des de l’institut.

    Bueno, jo em vull centrar en un dels poemes més importants i bonics de Joan Maragall, L’oda a Espanya.
    És un poema que la gent creu que parla sobre la Independència de Catalunya només amb el simple argument de que parla i diu coses en contra d’Espanya.
    Peró no les diu perquè no l’estimi o perquè no li agradi sinó perquè en aquella època Espanya estava en la seva época més decadent i aixó tampoc ajudava a Catalunya a prosperar, així mateix ho diu en els primers versos:

    “en ‘questa llengua – pocs t’han parlat;
    en l’altra, massa. ”

    Sembla que Maragall ja estigui cansat de estar tancat en un lloc que no prospera i no li dóna el que ell vol, llibertat i prosperitat.

    Més endavant, en el poema, Maragall intenta establir diàleg amb Espanya, amb la gran Espanya que havia estat temps enrere, per intentar convèncer-la que el camí pel qual està caminant no és el correcte, així ho diu.

    “les teves glòries – i els teus records,
    records i glòries – només de morts:
    has viscut trista. ”

    “Per què vessar la sang inútil?
    Dins de les venes – vida és la sang,”

    Maragall recrimina a Espanya la seva actitu: la veu com la mare desnaturalitzada d’uns fills que, per patriotisme, la defensen anant a una guerra de la qual mai no tornen; els fills moren per ella i ella no és capaç ni tan sols de protegir-los.

    Finalment Maragall fa una reflexió:

    “On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
    No sents la meva veu atronadora?
    No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
    Has desaprès d’entendre an els teus fills?
    Adéu, Espanya! ”

    Aquí molta gent entén malament aquests versos de Maragall; els que el poeta diu és que tota Espanya hauria d’estar unida, però hauria, també, de permetre que cada poble pogués expressar-se lliurement, amb la llengua que desitgés, la pròpia de cadascú.Com a reflexió personal de l’últim vers puc dir que jo entenc que Maragall diu “Adéu Espanya” perquè Espanya no canvia i sembla que no tingui voluntat de fer-ho.

    Gràcies per llegir!

    • Edgar, em sembla encertada la teva reflexió sobre “L’Oda a Espanya” de Maragall. He hagut de revisar una mica el text del comentari per fer-lo entenedor. Hauries de procurar ajustar l’expressió i la sintaxi del discurs a les idees que vols comunicar. Dit això, celebro que t’hagis decidit a participar en el bloc amb una aportació que resulta ben personal.

  9. Hola a tots i totes,

    Després de llegir aquesta obra de Maragall i analitzar-la profundament a classe, m’ha semblat una col·lecció de poemes molt especials, marcats per la gràcia de l’autor. M’ha agradat especialment el canvi de temàtica entre les tres parts que formen el llibre: les visions, l’intermezzo i els cants.

    Cadascun dels alumnes va fer un anàlisi d’un parell de poemes de l’intermezzo i també dels cants. Jo vaig escollir “La dona hermosa” i “L’esposa parla”, dos poemes que se centren en la figura de la dona. El primer parla de les quatre situacions que et porten a l’oblit de la dona i el segon, el que més m’ha agradat de tota obra, és “L’esposa parla”. No és un dels poemes més complexos ni més aparentment elaborats de l’obra, però és el que més m’ha arribat i amb el que més m’he sentit identificada d’una manera o altra. Aquest poema concentra el típic vitalisme de Maragall en l’home i un amor incondicional en la dona. Planteja, en un inici, el sentiment d’independència de l’home que pot ser entés com a ignorància cap a la dona però, molt allunyada d’aquesta idea és la intenció de l’autor, ja que a l’última estrofa, quan l’home parla, aquest expressa tot l’amor i tota l’admiració que sent per la seva esposa, que descriu com a guia del seu llarg camí i com a aquella persona que li dona forces.

    Crec que, tot i que Maragall va publicar aquesta obra a principis del segle XX, aquesta situació de parella és molt comú avui en dia. El poeta barceloní ha interpretat l’amor com el punt d’unió de dues persones que tenen un concepte diferent de la vida i que, tot i que pot haver-hi un mar de distància entre elles, l’amor està per sobre de tot. És una visió molt utòpica de l’amor, però molt maca i real.

    • Celebro especialment el teu comentari, Anna, ja que, partint de l’anàlisi literària del text i dels plantejaments ideològics de l’autor (vitalisme, individualisme, acció permanent), no rebutja l’acostament personal al poema. No ho fas des d’una posició prèviament presa, sinó des de la sensibilitat de qui es deixa commoure pels versos i per l’atmosfera de sentiment que se’n desprèn: és una bona opció per anar penetrant en el món complex però gratificant de la poesia.

  10. Hola a tothom!

    Doncs jo donaré una petita crítica totalment subjectiva del què m’ha semblat l’obra d’en Joan Maragall. La part que més m’ha agradat sens dubte és la part de visions. Crec que el senyor Maragall ens ha donat molt bona síntesis de cadascuna de les llegendes que envolten la historiografia de Catalunya. S’ha de dir, que quasi no tenia constància de moltes de les llegendes que completen l’obra , però amb la seva visió, he agafat força l’explicació de cada llegenda i he pogut gaudir de la traça poètica del escriptor barceloní.
    Però s’hi m’he de quedar amb una visió, seria el del Compte Arnau. Veig que es una llegenda amb molta simbologia pròpia de la temàtica d’en Maragall, on la vida celestial no es al cel, ni molt menys, sinó a la terra. A més de gaudir de la vida al màxim sense importància del què diran o dels càstigs en l’altre vida. Però el que més m’ha agradat del caràcter del compte, es la seva ganes de transcendir les normes establertes i fer tot allò que mai s’hauria de fer. En definitiva, un gran carpe diem.
    M’agradaria destacar la forma que Arnau lliga amb la monja i fins i tot li fa un nen. Això, des del meu punt de vista, ha sigut molt impactant.

    Finalment, la meva opinió vers l’obra a sigut molt bona i m’ha agradat moltíssim. A més, que l’autor utilitzi un recursos lingüístics poc rebuscats fa que gaudim de la lectura i de la seva interpretació.

    • Jordi, has fet un comentari força personal i prou treballat en els aspectes d’expressió i de sintaxi. Tanmateix, permet-me que et faci algunes puntualitzacions perquè puguis acabar de polir el teu text. En primer lloc, has de distingir entre aquestes dues fórmules: “el que diran/què diran”; has de recordar les normes d’apostrofació: “de l’escriptor barceloní”; també has de tenir present que el determinant “altre” té variació de gènere i, acompanyant el substantiu “vida”, cal escriure’l en la seva forma femenina: “altra”. Molt de compte amb el mot “comte”! Tal com l’has escrit tu, cal entendre “atenció”, no pas títol nobiliari: la forma correcta és “comte Arnau”. A nivell de registre lingüístic, cal dir que has mantingut un to molt correcte durant tot l’escrit, però, en arribar al penúltim paràgraf, utilitzes expressions com “lligar amb la monja” i “fer-li un nen”, que em sembla que no són adequades per a un comentari de classe. Finalment, vés amb compte a no tornar a deixar sense “h” la forma auxiliar del verb haver: “ha sigut molt bona”.

      Cal corregir, doncs, aquests punts. Estic segura que, si t’ho proposes, ho aconseguiràs.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s