Antígona, Pòrcia, Maria: clemència i pietat de dones amantíssimes

PÒRCIA: ” La clemència no vol força, és com la plàcida pluja del cel que cau sobre un camp i el fecunda; dues vegades beneïda perquè consola el que l’atorga i el que la rep. Exerceix el seu major poder entre els grans. El signe de l’autoritat a la terra és el ceptre, llamp dels monarques. Però el ceptre és vençut per la clemència, que viu, com en el seu tron, en l’ànima dels reis. La clemència és atribut diví, i el poder humà s’apropa al de Déu quan modera amb la pietat la justícia.

El mercader de Venècia. Shakespeare

En aquest fragment de la cèlebre obra de Shakespeare, Pòrcia pronuncia els mots que hem reportat, quan defensa el mercader Antonio de la condemna imposada per Shylock, el jueu, i que consisteix a donar-li una lliura de la seva carn com a pagament dels deutes que ha contret amb el ric prestamista. La voluntat de Shylock és ferma: vol la lliura de carn sigui com sigui. Però la seva és una voluntat moguda per l’odi i la incomprensió: el seu afany és venjar-se dels que s’han burlat d’ell i l’han menyspreat. Sembla que la sentència serà executada, però intervé Pòrcia, l’estimada de Bassanio, amic d’Antonio, i ho fa reclamant clemència. Atribut diví, pluja que fecunda: la pietat és virtut dels grans, dels que són capaços de comprendre i assumir el patiment dels altres, d’omplir-se d’humanitat i, com els déus, vetllar per la vida del pròxim.

El missatge de Pòrcia posa paraules al gest d’Antígona, l’heroïna clàssica i moderna -de Sòfocles, d’Espriu, de Brecht- que, sobreposant-se als decrets arbitraris del seu oncle i rei, Creont, va sentir com a pròpia la vergonya del germà mort i insepult, cadàver funest a mercè dels voltors. Polinices, el fill petit de Iocasta, és el guerrer derrotat i ningú no el vetlla. Antígona sent com ningú la força capriciosa del destí, que abat els uns i fa victoriosos els altres. (“Qui lamentarà més que jo la seva pèrdua? Era gran al consell i a la guerra. Però Polinices era també el meu germà, el fill petit de Iocasta.”)  Sent, també, com una ferida, el gest desagraït, interessat i covard dels ciutadans de Tebes, incapaços de plantar cara a la llei del tirà. Per això el seu plor i la seva gosadia són grans: no pas perquè busqui la glòria, sinó perquè, entre les misèries dels homes, es comporta com haurien de fer-ho aquells que volen ser dignes d’aquest nom.

La figura d’Antígona recorda la dels profetes, enviats dels déus, missatgers entre els homes: dotats d’una força interior que els fa diferents i superiors. Ells saben, com assenyalarà Pòrcia en un altre passatge del seu parlament, que és clemència i pietat allò que els humans reclamem a Déu i que és pietat i clemència allò que més ens acosta a la divinitat.

El perfil de la dona acollidora, sofrent, clement, s’ha obert pas en la història de la literatura, assumint aquesta funció profètica que tenen les paraules de Pòrcia i el gest d’Antígona: elles esdevenen models, no només de bondat o de rectitud, sinó de molt més, d’humanitat. Un ideal que Sòfocles, Espriu o Shakespeare sabien prou bé que només estava a l’abast dels escollits.

I escollida entre les dones és Maria, la mare de Jesús. Ella encarna el prototip de dona acollidora, mare que, entre els braços, acull el cos del fill mort i el plora, no pas des de la ràbia, sinó des de la pietat més profunda. Una pietat que ha impressionat els artistes de tots els temps i que encara commou avui: el pròxim Orient, sotmès a guerres sagnants, ens ofereix imatges trasbalsadores que recorden el gest misericordiós de Maria, mater amantíssima.

Misericòrdia és allò que imploren totes les pregàries que s’enlairen al cel, i Maria, la més clement, és qui intercedeix davant l’Altíssim, recollint les súpliques dels homes.

Salvador Espriu també recollí aquest sentit sagrat de la misericòrdia, el perdó i la clemència posant en boca de l’Altíssim, de Primera història d’Esther, uns mots que bé haurien pogut pronunciar Antígona o Pòrcia: “Atorgueu-vos sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància”.

Mare, germana, esposa: la figura de la dona portadora de pietat, que redimeix i salva, que plora i es plany de la crueltat que l’envolta, s’encarna i es reencarna en Antígona, Maria, Pòrcia. Elles, fruits d’una mateixa llavor, arrelen en sòl de pau i només prenen com a nodriment l’amor: amor sincer i profund cap al germà, l’espòs, el fill. Elles són dones amantíssimes, clements, missatgeres de pau: mirall de Déu entre els homes.

Josep Duran i Mireia Salat

Crèdits de les imatges:

Anuncis

7 responses to “Antígona, Pòrcia, Maria: clemència i pietat de dones amantíssimes

  1. Us convido, especialment als de Llatí, a esbrinar qui va ser Pòrcia, un personatge real la història de Roma. Amb quin dos persontges masculins està relacionada? Descobrireu també els seus lligams amb la defensa de la llibertat. Penseu que, en Shakespeare, cap detall no és casual…

  2. Porcia Cató, va ser una dona romana que va viure al voltant del Segle I a.c, és va casar amb Marc Calpurni Bíbul, un dels enemics de Juli Cèsar i company del seu pare en el consolat, van tenir tres fills. Però després de la mort de Bíbul i del seu pare, Pòrcia és va casar amb el seu cosí Brut, van tenir un fill que va morir en la infantesa. Porcia tenia un fort coneixement de la filosofia,i era una gran partidària del règim republicà romà, i oposada a les accions de Cèsar i va formar part en la conspiració per assassinar-lo.
    Després de l’assassinat de Cèsar és van embarcar cap a Grècia. Però després va tornar a Roma on va poder viure sense ser molestada més. A la mort del seu marit a la batalla de Filips és va suïcidar.

  3. Hola!
    Per aconseguir fer aquest treball, tal i com diu la Teresa, hem hagut de fer més feina, ja que hem buscat textos que tractin sobre la guerra i desprès sobre la pietat; primer a la versió de Sòfocles d’“Antígona”, desprès l’equivalent de Carles Riba, en vers, seguidament el fragment corresponent en francès-grec, i en el cas de la pietat, també un fragment representatiu de Salvador Espriu. No hem posat cap fragment de Salvador Espriu sobre la guerra, ja que Sòfocles tracta més aquest aspecte. Salvador Espriu, també el tracta, basant-se en els “Set contra Tebes”, però no hem trobat cap fragment que pugui representar bé la guerra fratricida.
    Me n’alegro que el fet que la Thaïs i jo haguem fet les explicacions sobre el cicle Tebà i aquest article hagui sigut d’ajut per poder entendre millor tot aquest tema i “Antígona”.

  4. Teresa, referent a la teva pregunta he de dir que Pòrcia va ser una dona romana que va viure durant el segle I a.C. Era filla de Cató(Caius Porcius Cato Licinianus) i de la seva primera esposa , Atilia . Va ser la segona esposa de Marcus Iunius Brutus Caepio , un dels personatjes més importants de Roma per haver assassinat a Gaius Iulius Caesar, més conegut com Júli Cèsar. Es va suicidar bebent aigua ardent.

    Aquest personatge està lligat amb el literat Cató. Cató va ser un gran orador durant el segle II a.C a Roma. També va ser famós pel seu matrimoni amb Brutus, un militar i polític de finals de l’època Repúblicana.

    La seva vida va estar marcada per ser un dels símbols de la llibertat, ja que va ser la pròpia Pòrcia qui va fer un complot per que el seu marit assassinés a Cèsar i liberar ( de certa manera) Roma de l’època Repúblicana. A posteriori , Caesar Augstus , sería el iniciador de l’Imperi ( 27 a.C ).

    Ara, la relació de Pòrcia de Shakespeare vers al mercader de Venècia és molt més clara.

  5. Gràcies per la informació sobre aquest personatge femení, Ilya. I també a tu, Jordi, per relacionar-la amb els esdeveniments històrics en defensa de la reública en front del “dictator” Juli César. M’alegra que comprengueu que el nom de l’heroïna d'”El mercader de Venècia” no és casual.
    Sobre el tema de Cató, aneu en compte perquè Porcia era de la seva família, però no filla, sinó rebesneta. Hi ha molts Catons a la història de Roma i el famós orador se sol anomenar Cató el Censor o el Vell. Per cert, a quin altre gènere literari es va dedicar? Ho hem estudiat…

  6. El personatge de Pòrcia a l’obra de Shakespeare és molt important, interessant i té molta força a l’argument. Buscant, he vist que durant el s. I a.C va haver-hi una dona romana molt implicada en el món polític anomenada Pòrcia. El seu marit va ser Marcus Iunius Brutus Caepio , un dels personatges més importants de Roma per haver participat en l’assassinat de Juli Cèsar.

    Pòrcia ha quedat com un símbol de llibertat i dona lluitadora per haver ajudat el seu marit en l’assassinat de Cèsar. Per tant, podem deduir que va ser una dona molt intel·ligent i que es va implicar activament en la vida política.

    Amb tot aquest context, es pot veure reflectida una dona semblant a la Pòrcia de Shakespeare, que ajuda el seu estimat de la manera més hàbil. També té un punt de l’Antígona -cosa que fa més emotiva la història- amb la seva demanda de pietat.

  7. Bona reflexió, Sara.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s