Author Archives: saracm29

Antígona i Horàcia, seguint el fil del mite.

Antígona, com tots sabem, és el mite que encarna el gest valent contra les lleis del tirà i la defensa decidida de la pietat i la compassió. L’obra de Sòfocles ha estat punt de partida per a la creació d’altres personatges femenins dins la història literària.

En la mitologia romana, la figura d’Horàcia representa una actitud similar i alhora diferent de la d’Antígona. Cal seguir el relat de Titus Livi  (Ab urbe condita), per conèixer el curs dels fets: Durant el regnat de Tul·li Hostili es produí un enfrontament entre Roma i Alba. Per solucionar el conflicte, ambdues ciutats designaren uns representants que lluitarien en nom de tots: els tres germans Horacis per part de Roma i els tres germans Curiacis per part d’Alba. Uns i altres eren amics, però, malgrat el prec de les respectives dones i promeses (entre elles, Horàcia Camil·la), l’enfrontament es va produir i va ser sagnant. Quan ja havien mort dos germans Horacis, el tercer simulà fugir i matà per separat els tres Curiacis. Quan tornà vencedor a casa, es trobà la seva germana Camil·la, promesa d’un dels Curiacis, desesperada pel dolor. El germà, sense gens de compassió, la travessà amb l’espasa, assegurant que mereixia aquest càstig una romana que plorava per un enemic. Encara que el condemnaren a mort per assassinat, el poble el perdonà. Aquest és un exemple, portat fins a l’extrem, de l’ideal romà d’anteposar els interessos generals als personals. Seguint aquest ideal, el pare dels Horacis negà la sepultura a la pròpia filla en el mausoleu familiar.

Nosaltres hem comparat les figures d’Antígona i d’Horàcia, així com el mite i la llegenda teixit entorn de cadascuna d’elles. De la comparació, n’hem extret  aquestes coincidències:

  • La guerra entre els homes com un acte arbitrari i destructiu: els que abans s’estimaven tot d’una es donen mort; el plany de dolor de les dones que clamen per la pau i per la reconciliació.
  • La crueltat fratricida: Etèocles i Polinices matant-se l’un a l’altre, Horaci travessant amb l’espasa la pròpia germana.
  • L’obcecació pels ideals de país, de pàtria o de ciutat, que anul·len les lleis més elementals de compassió i de solidaritat entre els individus.

Així, Antígona, moguda per la compassió cap a Polinices, i Horàcia, desfeta de dolor per la pèrdua de Curiaci, moren a mans d’uns homes superbs i cruels, mancats de pietat, inics a ulls dels déus que, ara i sempre, exigeixen dels humans una “engruna de perdó i tolerància” (Salvador Espriu, Primera història d’Esther).

Jordi B., Sara C., Anna P. i Anna M.

Anuncis

“Tan sols tu gosaries acusar-me d’aquest crim”

antigona3.jpg lombradunsomni.blogspot.com

ANTÍGONA : “Tan sols tu gosaries acusar-me d’aquest crim, del qual no ignores que sóc ben innocent. La meva sang m’ordenava d’arrencar aquell cos de la profanació, però no pertorbaré la pau de Tebes, tan necessària.”

Aquest petit fragment de l’Antígona de Salvador Espriu, personalment, em sembla molt representatiu per com es tracta el tema de la confrontació entre la consciència humana i les lleis que els homes dicten, tot i saber que van en contra la moral humana.

Primer de tot, Antígona li deixa clar a Creont que, encara que tingui molt de poder, sap perfectament que el que fa no està bé, que va en contra de la vida i que, encara que tingui com a prioritat les lleis subjectives (les dictades pels homes) està equivocat i en té consciència: “Tan sols tu gosaries acusar-me d’aquest crim, del qual no ignores que sóc ben innocent.” Després, es reflecteix la moral d’Antigona, la noia que segueix la llei divina, la de la seva pròpia consciència i prefereix morir abans de seguir una norma que vagi en contra del seu dictat interior: “La meva sang m’ordenava d’arrencar aquell cos de la profanació, però no pertorbaré la pau de Tebes, tan necessària.