Category Archives: Màrius Torres

Jornada Màrius Torres a Lleida, 13 de maig de 2011

Una Lleida primaveral i dolça, acollidora i tèbia, ens rebia un matí de maig per escoltar els nostres mots sobre Màrius Torres. Que, en nom dels poetes, puguem, ara i adés, compartir les paraules i les emocions que ells inspiraren.

Un tast de poesia xilena (Màrius Torres-Jorge Teillier)

Personalment penso que el títol de l’antologia “Com un foc invisible” és molt adient per representar no només els poemes en els quals apareix el foc, sinó en general, tota l’obra de Màrius Torres, ja que un dels motius que més hi apareix és la natura, moltes vegades idealitzada i, també, simbolitzada pels quatre elements, un d’ells el foc, que representaria la llum i la passió del sentiment.

El que em va cridar l’atenció és, com be ha dit la meva companya Noèlia, el títol de l’antologia, extret d’un fragment del poema “Febrer”. Aparentment, els conceptes “febrer”, mes de fred, i “foc”, sembla que entrin en contradicció, però allò que els relaciona és el tema del pas del temps, “tempus fugit”. Per tant, hem d’entendre que el pas de les estacions és un cicle etern i la vida humana s’hi troba inclosa. A més, el poeta relaciona cada estació amb un sentiment o estat d’¡anim diferent: el fred representa la tristor i la mort; en canvi, amb l’arribada de la calor tot és vida i alegria.

Per acabar, m’agradaria compartir amb tots vosaltres un poema que he trobat, això sí, en llengua castellana, anomenat “Sentados frente al fuego” del poeta xilè Jorge Teillier, que, almenys a mi, quan l’he llegit, m’ha recordat alguns dels poemes de Màrius Torres.

Sentados frente al fuego que envejece
miro su rostro sin decir palabra.
Miro el jarro de greda donde aún queda vino,
miro nuestras sombras movidas por las llamas.

Esta es la misma estación que descubrimos juntos,
a pesar de su rostro frente al fuego,
y de nuestras sombras movidas por las llamas.
Quizás si yo pudiera encontrar una palabra.

Esta es la misma estación que descubrimos juntos:
aún cae una gotera, brilla el cerezo tras la lluvia.
Pero nuestras sombras movidas por las llamas
viven más que nosotros.

Sí, ésta es la misma estación que descubrimos juntos.
—Yo llenaba esas manos de cerezas, esas
manos llenaban mi vaso de vino—.
Ella mira el fuego que envejece.

Marc Cortés

Entre l’herba i els núvols

Jo vaig treballar les Tannkas a l’aula i realment em van agradar molt.

Màrius Torres aconsegueix crear, a través d’aquestes composicions poètiques d’origen japonès, imatges que no deixen indiferent el lector.

Amb “El dia” i “La nit”, Màrius Torres apel·la als sentits, amb diferents imatges i sensacions que experimenta quan el sol és ben alt i ho il·lumina tot, o quan, un cop s’ha post, la foscor envaeix el món. Per a Màrius Torres, de dia nosaltres no sóm més que unes ombres fràgils, que el vent s’emporta d’un costat a l’altre, sempre amb la mateixa rutina, en un mateix paisatge. L’aigua és un element indispensable en la poesia de Torres, i, de nit, el cor del poeta és com una illa en un mar de silenci, sense rumb, en un somni on confon realitat i fantasia, i en el qual els ocells, que es troben entre l’herba i els núvols, el busquen.

Elements de la natura com “un arbre”, “atzarola” o “rosa”, ens recorden el cicle inevitable de tots els éssers animats i la brevetat de la vida. L’arbre viu entre l’aire i, de nit, quan ningú se n’adona, creix, com si les seves branques fossin dits que intenten tocar les estrelles. Un cop mort, ell ja no creixerà, però farà créixer la flama d’un foc ardent. I Màrius Torres ens fa entendre que, d’aquest cicle, ningú no en pot escapar, ni tan sols l’home, que es creu ésser superior, que sembla que tingui una impertinent necessitat d’allargar la vida i de perpetuar-se. Per què no és l’home com una atzarola, que, tot just esclata, el vent fa dels seus pètals ales de papallona? Nosaltres som també una flor de recança: naixem per començar a morir,  la joventut arriba aviat i esclaten els sentiments i les passions, però tan ràpid com arriba se’n va, talment pètals que es desprenen, fràgils, i se’ls emporta el vent per no tornar mai més.

I tan perfectes que ens creiem a vegades, però com ens agradaria morir com una rosa! Torres ens mostra la facilitat que té la rosa per morir i, tot i que ell vol viure espiritualment, lamenta no poder participar en la simplicitat de la natura en el moment definitiu, aquell a què tothom té tanta por: la mort.

En la tannka “La mort”, torna a aparèixer la idea de surar sobre un mar, tal com ho fan les fulles dels arbres que, a prop de la ribera, tenen un viure tan sensible i una mort tan secreta.  La idea de la mort és un element ambigu en la poesia de Torres. En el vers d’una tannka, hi al·ludeix amb el recurs de l’antítesi: la primavera, diu el poeta, llisca sobre les tombes, però no pot entrar-hi. I és que tot renaixement, tot esclat de vida, ha passat abans per un procés de mort, d’anul·lació: així és en la natura i en la vida humana.

El sentiment de l'”Amor”, el poeta el presenta gairebé sempre lligat al de dolor o de recança. Ara bé, Torres no manifesta un dolor desesperat, sinó que l’expressa discretament i elegant, espiritual. I l’element “aigua” torna a ser present en aquesta tannka, en què el poeta presenta l’amor com un sentiment que fa respecte, però que omple de sol els braços trèmuls dels qui l’acullen. L’amor ho pot tranformar tot, pot aconseguir que la tristesa sigui dolça cor endins. Provoca llàgrimes, però el seu origen és tan pur, que no pot sinó qualificar-lo com una alegria feble: feble perquè a les persones se’ns pot trencar el cor amb tan sols unes paraules; alegria, però, al capdavall, perquè és la màxima sensació de felicitat i de plenitud que pot experimentar l’ésser humà i val la pena arriscar-s’hi.

Màrius Torres aconsegueix que mirem el món des d’un altre punt de vista, amb dubtes existencials i solitud per entremig, com una condemna per a l’home, però sempre amb un mínim d’esperança i amb la bellesa de la natura per companyia. A més, és una poesia oberta a la reflexió i a múltiples interpretacions.

Sara Cañizares 2.2

Cançó a la nit

La poesia de Màrius Torres està plena de símbols, com a bon simbolista que ell és, encara que tots i cadascun dels autors d’aquest moviment tenen els seus propis símbols característics. Les imatges que més m’han cridat l’atenció d’aquest poeta són les dedicades a la nit, sobretot les contingudes en el poema Abendlied.

Una tarda de novembre, de plena tardor, pot inspirar Torres i, d’aquí, pot néixer un cant a la nit. Recorre a la idea de “mort” per anunciar l’arribada de la nit: el dia mor en cada cosa: aquesta és una al·lusió al final del dia que es retroba amb la nit. Un toc de campana, eixamplantse, naufraga a les riberes de la nit: en aquest vers torna a referir-se a la idea de la mort, al·ludint-hi, per via indirecta, amb el toc de campana ques es complementa  i es fusiona amb l’arribada de l’obscuritat del cel. Jo sento en el meu pit alguna cosa que, com en el món, s’apaga: en aquests versos, utilitzant el pronom personal “jo”, s’identifica amb el moment de declinar del dia, es fa seu aquest instant de declivi i sent que alguna cosa s’acaba. Un altre vers en el qual em baso per identificar el sentiment d’empatia del poeta i el món que l’envolta és aquest: arriba de molt lluny un cant de melangia.

Un altre aspecte a destacar és la importància de la música, que acompanya tota la reflexió del poeta i potencia aquests sentiments que he indicat de nostàlgia i somieig. Es veu en els versos finals del poema:

La tarda pren ànima de violoncel / i flors mig adormides i anònimes perfumen / el capvespre i la música de Schumann

Com la Margarita Prats, jo destacaria aquest poema de tot el recull de l’antologia, ja que és el meu preferit.

Thaïs García Lasso. 2.2 Batxillerat

Teranyina clàssico-catalana

El meu comentari, el faré basant-me en tres assignatures: literatura catalana i les llengües clàssiques, ja que en aquest cas puc relacionar-les. Com que, a literatura catalana, estem llegint Màrius Torres, un poeta català en l’òrbita del simbolisme, he pensat de fer un comentari sobre tres poemes d’aquest gran autor: un és “Un altre Abril”,  l’altre “Esfinx interior” i, per últim, “Venus”, que es poden relacionar amb la mitologia. He de dir que el segon poema que he esmentat no està a l’antologia poètica “ Com un foc invisible”, però el vaig poder llegir al bloc de grec, en una entrada que s’anomena el “Centenari del naixement de Màrius Torres: L’esfinx”.

Primerament parlaré del poema “Un altre abril”, un poema meravellós, on hi ha dos grans referents metafòrics: l’aigua secreta (leitmotiv anafòric) i el mirall. Màrius Torres relaciona aquests elements amb la tristesa, el tema principal d’aquest poema. A més a més, he de dir que hi apareix un element mitològic, el personatge de Narcís, en grec Νάρκισσος , que va ser un fill de Cefís i de Liríope. Jo penso que apareix aquest personatge perquè és una connotació de l’aigua, ja que, a la història de Narcís, apareix l’aigua, la que fa de mirall per a Narcís, on ell es contempla i on es reflecteix la realitat: aquesta és la imatge que vol mostrar-nos Màrius Torres en el seu poema. El mite explica que era un noi de gran bellesa, del qual s’enamoraven tant homes com dones, però ell rebutjava les seves insinuacions i era insensible als requeriments amorosos de les nimfes. La nimfa que més l’estimava era Eco, que havia estat castigada per Hera -en grec Ἥρα- , qui la va condemnar a repetir les últimes paraules de tot allò que se li digués. Un dia, Eco va aconseguir parlar amb Narcís, però aquest, cruelment, es va negar a acceptar el seu amor i la nimfa, desolada, es va ocultar en una cova i allí es va consumir fins que només va quedar la seva veu. Per aquest motiu, Nèmesi, que és la deessa de la venjança, va castigar Narcís: va fer que s’enamorés de la seva pròpia imatge, reflectida a les aigües d’una font. Narcís era incapaç d’apartar-se de la seva pròpia imatge, per això va acabar llançant-se dins les aigües. Al lloc on el seu cos va caure, va néixer una flor molt bella, que va fer honor al nom i a la memòria de Narcís.

En segon lloc m’agradaria parlar del poema “Esfinx interior”.

El primer que m’agradaria comentar d’aquest poema és el títol, ja que ens dóna moltes pistes per saber de què tracta la composició. El títol ja mostra el símbol fonamental que articula el poema “Esfinx interior”. Per una banda, hi ha un element mitològic, l’esfinx, figura pròpia de les mitologies grega i egípcia: un monstre amb cos de lleó i rostre humà. Aquesta paraula prové del grec Σφινξ, aparentment derivat del verb σφινγω, sfingo, que significa “estrènyer”. En la mitologia grega, l’esfinx era dotada d’ales d’ocell de presa i tenia el rostre de dona. Sovint s’utilitzava com a motiu decoratiu de les tombes. El seu mite està íntimament lligat a Èdip, un heroi de la mitologia grega, concretament del cicle tebà, fill de Laios i Iocasta. Èdip, sense saber-ho, matà el seu pare i contragué matrimoni amb la seva mare. L’esfinx, en el mite d’Èdip és aquella figura que s’interposa en el seu camí amb interrogants aparentment irresolubles, però que l’heroi és capaç de contestar a la perfecció: així s’obre, per a ell, el camí de la ciutat, tebes, i arriba per a l’Esfinx l’hora de suprema desesperació (es llança a l’abim). L’esfinx de Màrius Torres, però, és una esfinx particular, ja que es tracta d’una figura espiritual: ella també proposa un enigma, però aquest té més a veure amb el sentit de la vida i la perplexitat de tot home davant de la mort i de l’eternitat.

Per últim, m’agradaria tractar el poema de “ Venus”.

El poema de “Venus” és un exemple de com l’emoció sentida es fa paraula i meditació poètica. Al llarg d’aquesta composició, es pot observar la sensació que desperta en el poeta la contemplació d’una escultura de Venus. Si relacionem el poema amb la mitologia, es pot dir que Venus és la deessa de l’amor i de la bellesa, en grec coneguda com Afrodita, Ἀφροδίτη. Sembla que l’autor recrimini a l’estàtua la seva mirada i el seu aspecte inalterables malgrat el pas dels anys. Un aspecte que contrasta amb la condició mortal, passatgera, del poeta i, en general, de tots els homes. Cal afegir, a més, la circumstància personal de l’autor que, en aquests moments, vivia la guerra civil, aïllat de tota la família i reclòs al sanatori per curar-se de la seva  malaltia: el contrast, doncs, es fa encara més evident.

Ariadna Jiménez