Category Archives: teatre: drama

Antígona, Pòrcia, Maria: clemència i pietat de dones amantíssimes

PÒRCIA: ” La clemència no vol força, és com la plàcida pluja del cel que cau sobre un camp i el fecunda; dues vegades beneïda perquè consola el que l’atorga i el que la rep. Exerceix el seu major poder entre els grans. El signe de l’autoritat a la terra és el ceptre, llamp dels monarques. Però el ceptre és vençut per la clemència, que viu, com en el seu tron, en l’ànima dels reis. La clemència és atribut diví, i el poder humà s’apropa al de Déu quan modera amb la pietat la justícia.

El mercader de Venècia. Shakespeare

En aquest fragment de la cèlebre obra de Shakespeare, Pòrcia pronuncia els mots que hem reportat, quan defensa el mercader Antonio de la condemna imposada per Shylock, el jueu, i que consisteix a donar-li una lliura de la seva carn com a pagament dels deutes que ha contret amb el ric prestamista. La voluntat de Shylock és ferma: vol la lliura de carn sigui com sigui. Però la seva és una voluntat moguda per l’odi i la incomprensió: el seu afany és venjar-se dels que s’han burlat d’ell i l’han menyspreat. Sembla que la sentència serà executada, però intervé Pòrcia, l’estimada de Bassanio, amic d’Antonio, i ho fa reclamant clemència. Atribut diví, pluja que fecunda: la pietat és virtut dels grans, dels que són capaços de comprendre i assumir el patiment dels altres, d’omplir-se d’humanitat i, com els déus, vetllar per la vida del pròxim.

El missatge de Pòrcia posa paraules al gest d’Antígona, l’heroïna clàssica i moderna -de Sòfocles, d’Espriu, de Brecht- que, sobreposant-se als decrets arbitraris del seu oncle i rei, Creont, va sentir com a pròpia la vergonya del germà mort i insepult, cadàver funest a mercè dels voltors. Polinices, el fill petit de Iocasta, és el guerrer derrotat i ningú no el vetlla. Antígona sent com ningú la força capriciosa del destí, que abat els uns i fa victoriosos els altres. (“Qui lamentarà més que jo la seva pèrdua? Era gran al consell i a la guerra. Però Polinices era també el meu germà, el fill petit de Iocasta.”)  Sent, també, com una ferida, el gest desagraït, interessat i covard dels ciutadans de Tebes, incapaços de plantar cara a la llei del tirà. Per això el seu plor i la seva gosadia són grans: no pas perquè busqui la glòria, sinó perquè, entre les misèries dels homes, es comporta com haurien de fer-ho aquells que volen ser dignes d’aquest nom.

La figura d’Antígona recorda la dels profetes, enviats dels déus, missatgers entre els homes: dotats d’una força interior que els fa diferents i superiors. Ells saben, com assenyalarà Pòrcia en un altre passatge del seu parlament, que és clemència i pietat allò que els humans reclamem a Déu i que és pietat i clemència allò que més ens acosta a la divinitat.

El perfil de la dona acollidora, sofrent, clement, s’ha obert pas en la història de la literatura, assumint aquesta funció profètica que tenen les paraules de Pòrcia i el gest d’Antígona: elles esdevenen models, no només de bondat o de rectitud, sinó de molt més, d’humanitat. Un ideal que Sòfocles, Espriu o Shakespeare sabien prou bé que només estava a l’abast dels escollits.

I escollida entre les dones és Maria, la mare de Jesús. Ella encarna el prototip de dona acollidora, mare que, entre els braços, acull el cos del fill mort i el plora, no pas des de la ràbia, sinó des de la pietat més profunda. Una pietat que ha impressionat els artistes de tots els temps i que encara commou avui: el pròxim Orient, sotmès a guerres sagnants, ens ofereix imatges trasbalsadores que recorden el gest misericordiós de Maria, mater amantíssima.

Misericòrdia és allò que imploren totes les pregàries que s’enlairen al cel, i Maria, la més clement, és qui intercedeix davant l’Altíssim, recollint les súpliques dels homes.

Salvador Espriu també recollí aquest sentit sagrat de la misericòrdia, el perdó i la clemència posant en boca de l’Altíssim, de Primera història d’Esther, uns mots que bé haurien pogut pronunciar Antígona o Pòrcia: “Atorgueu-vos sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància”.

Mare, germana, esposa: la figura de la dona portadora de pietat, que redimeix i salva, que plora i es plany de la crueltat que l’envolta, s’encarna i es reencarna en Antígona, Maria, Pòrcia. Elles, fruits d’una mateixa llavor, arrelen en sòl de pau i només prenen com a nodriment l’amor: amor sincer i profund cap al germà, l’espòs, el fill. Elles són dones amantíssimes, clements, missatgeres de pau: mirall de Déu entre els homes.

Josep Duran i Mireia Salat

Crèdits de les imatges:

Anuncis