El Cafè de la Granota

Els mites d’ahir, els mites d’avui

Hi ha algun tema, d’entre els que tracta la filosofia, tan transcendent com la mort i el més enllà? No es revesteix el pensament de seriosa gravetat quan ha d’acostar-se a una tal reflexió? Segur que tots estaríem d’acord en les respostes. Doncs bé, reserveu un espai en la vostra imaginació per a la contrària. La mort pot ser presència familiar i acompanyant, respectada però no temuda, amb ofici ben definit, com gairebé tothom en aquesta vida. I com s’esdevé aquest canvi de perspectiva? Ni més ni menys que bevent a la font del mite clàssic: un cabal generós d’imatges, de personatges i de símbols, prests a ser remodelats per tal de mantenir-se vius, significants.

Caront, el barquer, travessa d’una banda a l’altra del riu Aqueront, amb la seva barca, les ànimes dels morts que han de traspassar, des de la riba del vius, cap al més enllà de la foscor inconeguda. Imatges solemnes per a una experiència inefable. Però, per sort, el mite té forma, color i rostre humà: un vell de barbes blanques menant un llagut entre les aigües tèrboles del riu. Els detalls són el punt d’ancoratge: El vell Caront li sembla a Miquel Garrigues molt cansat i atrotinat. Ell és barquer d’ofici, experimentat en les aigües de l’Ebre, no pas tan diferents, a parer seu, de les del riu mític. I, per afegitó, es troba sense feina. Miquel, serè i circumspecte davant la Senyora Mort, no ha acabat de superar el tràngol d’una altra mort, força més anecdòtica, però, per a ell, molt més colpidora. Un pont travessant l’Ebre, al bell mig de la vila, se li ha endut d’una plomada barca i ofici, gairebé la vida. Per aquesta raó s’adreça per carta a “la descarnada”, com ell li diu -no pas amb intenció macabra, sinó amb fonament iconogràfic: un cadàver, pura ossamenta, és la universal imatge de la mort. I ho fa per demanar-li feina. Vet-ho aquí. Al bon home li sembla que ajudar el barquer del mite pot ser bona manera de recuperar un bri de l’alegria perduda, la que ell tenia quan les aigües del riu li circulaven per la sang: al matí, enmig de la boira, travessant l’Ebre i anunciant, amb un cargol de mar, el seu pas als llaüters de Mequinensa.

El mite reviu. Miquel Garrigues ha contemplat l’escena del pas de barca de Caront en un quadre de l’apotecari del poble i, tot d’una, hi ha assimilat la pròpia experiència. “El Verb es va fer carn i habità entre nosaltres”, deia Joan a l’Evangeli. Mutatis mutandis, com els herois antics, personatges de llegenda o de mite, que prenen nou alè quan confraternitzen amb la gent del poble, no pas els il·lustrats, sinó els humils i anònims, amb qui comparteixen les aigües de la vida i de la mort, de la petita vida i de la petita mort de cada dia.

Així és com descobrim un perfil insospitat de Sísif, el tràgic heroi condemnat a arrossegar un roc pesant fins al cim de la muntanya per veure com, sense poder-ho impedir, aquest rodolava un cop i un altre fins al peu del promontori. Vegem com la categoria esdevé anècdota. El relat de Moncada ens presenta un home de poble, pusil·lànime i ase de molts cops, sobretot dels que li infligeix el seu amo, Pere Camps. Aquest no dubta a encomanar-li la feixuga tasca d’arrossegar un barril de sabó moll fins al capdamunt de la vila, havent de passar per carrers costeruts, aguantant les inclemències del temps -un xàfec inesperat dificulta la tasca del pobre Florenci- i les burles dels veïns. El modern Sísif, però, es rebel·la -el relat, respectuós amb el mite antic, no ho explicita, sinó que tot just ho suggereix, per tal que cada lector compongui la seva versió dels fets. Florenci deixa anar el barril de sabó moll quan veu que l’amo dèspota és a prop, tot pujant el camí que ell ha fet abans carregat com una bèstia. I gairebé l’esclafa, si no fos que, llançat amb empenta, el barril va a estavellar-se contra un edifici i omple d’escuma tot el poble i el moll de les barques del riu. Sísif l’heroi, amarat de sofriment, tràgic entre els tràgics per haver estat víctima d’un cruel designi diví, ara s’encarna en una figura gairebé de comparsa, el taciturn Florenci, digne de compassió. Però vet aquí que la víctima es revolta i pren el tremp del botxí. Un gir èpic a la tragèdia? No ho sembla pas; en la vida les coses prenen gairebé sempre un caire força més intranscendent, i, fins i tot, còmic: quan hom imagina els carrers i les barques de la vila, adornats amb flocs d’escuma, com clara batuda a punt de neu, no pot evitar de somriure. La mestria de Jesús Moncada, autor dels relats, ha introduït la dosi de bonhomia amb què, entre altres coses, revisita els mites clàssics per fer-los passejar pel poble, arran de carrer, acompanyant la gent de vila, rampelluda, sorneguera, però, sobretot, senzilla.

I no només els mites clàssics viuen aquest procés de “rehumanització”. També un bon gruix del patrimoni cultural i ritual que l’Església ha llegat als pobles passa per aquesta singular operació. Llegiu o rellegiu Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana i us adonareu que mai tant com aquella tarda de diumenge que se celebrava el funeral per l’ànima del vell Nicolau, la població va estar atenta als precs del capellà. Sobretot perquè amb la cantilena del Dominus vobiscum i el Requiescan in pace, els assistents al sepeli, que seguien l’evolució del partit de futbol que es disputava al camp, molt a prop de l’església, van saber que primer havien marcat els propis i, després, els forasters. Per acabar-ho d’adobar, a la llatinada del Dominus vobiscum, l’escolanet, emocionat, no pot refrenar el crit de “Gol!”, que ressona com a resposta espontània i imprevista a la gastada fórmula litúrgica.

En fi, recapitulem: Un procés de dessacralització, de desmitificació és el que s’opera en els relats de Moncada? Potser fóra més encertat parlar d’una nova sacralització i d’una nova mitificació, la que es produeix quan el sagrat i el mític arrelen en sòl humà i es fecunden de llavors de vida senzilla, d’anècdotes trivials, d’afanys innocents o inconfessables. Som davant d’una brotada nova d’arrels molt fondes i molt antigues; els relats de El Cafè de la Granota configuren un repertori de personatges i d’escenes que, havent perdut molta solemnitat i guanyat molta bonhomia, revitalitzen el fet mític i el religiós amb nova saba: a força de fer-se local, el mite guanya valor universal. El nou Sísif de la Ribera, Miquel Garrigues en el seu paper de Caront o l’escolanet que infiltra la seva devoció al futbol en la casa de Déu bé són les ànimes d’avui que alenen en els personatges d’ahir. Figures de poble que encarnen el sagrat, com el pessebre vivent de qualsevol de les nostres contrades: colorista, anecdòtic, però, tanmateix, vivent.

Anuncis

2 responses to “El Cafè de la Granota

  1. Judith Consentino

    Bones Montse!

    Com pots veure, tots estem treballant força en aquests mites de l’antiga Grècia que no s’obliden amb el pas del temps sinó que constantment els podem trobar en diferents situacions de l’actualitat.
    Com bé fas referència en el teu article, alguns són personatges mitològics que apareixen a El Cafè de la Granota, el llibre que estem llegint a classe. Un d’aquests personatges és Caront que, com ja saps, l’hem treballat la Clàudia i jo en el nostres article Caront, el conductor d’ànimes.

    http://blocs.xtec.cat/aracnefilaifila/2014/02/25/caront-el-conductor-danimes/

    Aquest personatge d’aspecte vell i misteriós es dedicava a portar al món del morts aquells que havien rebut sepultura i li havien pagat amb un òbol. Altres companys de la nostra classe estan treballant sobre altres mites, com és el cas de la Irene i la Carla, que preparen un article sobre Sísif. A més, la Laura i la Núria n’estan preparant un altre sobre l’aparició del llatí litúrgic.

    Al final aconseguirem uns bons articles que ens ajudaran a entendre millor aquesta lectura de Jesús Moncada.

    • I tant que fareu uns bons articles! El primer tast ja és tota una promesa. I, de ben segur, que amb la feina de recerca que feu, no només entendreu millor l’obra de Jesús Moncada, sinó que s’ompliran de vida i de sentit les històries antigues poblades de déus i d’herois. Ara que heu trobat el camí, no l’abandoneu; us hi esperen molts tresors amagats.

      Ànim, noies; i aquí estem la Teresa i jo per ajudar-vos, és clar!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s