Maria Rosa

Maria Rosa, d’Àngel Guimerà: passió dalt de l’escenari

Hem vist com, en les obres més celebrades de Guimerà, entre elles Maria Rosa, l’autor duia a terme una síntesi personal d’elements romàntics i realistes. Hem apuntat, també, un tractament específic de la temàtica amorosa en termes dramàtics: passió encesa i, alhora, pura, sublimada. D’entre les figures i els temes que han anat sorgint en el nostre comentari, hem destacat el personatge innocent que descobreix, lentament, la veritat; una veritat que es va revelant al llarg de l’obra i un cor de figures secundàries que són portadores de diversos graus de coneixement d’aquesta veritat. En fi, hem recomposat les peces d’un univers simbòlic que es basteix des del record (el vi, la sang).

Comptant amb aquests elements de treball, teniu les següents propostes per fer la vostra aportació:

-Un nou final per a Maria Rosa.

-Recreació d’algun passatge del text dramàtic.

-Comentari personal, considerant un aspecte concret o el conjunt de l’obra.


Anuncis

22 responses to “Maria Rosa

  1. hola!

    La veritat és que jo no sóc una persona a qui les novel·les d’amor li agraden molt, però el fet que tota la trama s’entrelligués per el secret d’en Marçal i que la tensió en l’ambient no s’alliberés fins al final… uf! no puc explicar-ho, em dóna una ràbia… La pobra Maria Rosa tota manipulada i desgraciadeta, no es mereix tant de dolor.

  2. Gràcies, Carla, per haver encetat aquest bloc i haver trencat el gel. Esperem que el diàleg sigui fluid a partir d’ara. El cas és que el teu comentari deixa entreveure una reació d’identificació amb la protagonista i, en general, amb la trama, que és un dels elements que identifiquen el génere teatral. Justament aquest procés de “catarsi”, d’aliberament d’emocions, caracteritza l’obra dramàtica i, molt especialment, la produció de Guimerà. En fi, bona observació per començar un debat.

  3. A mi m’agrada el personatge de la Maria Rosa, perquè és una dona que va creixent durant l’obra i fa una transformació, envers de les circumtàncies que la porten a aquesta metamorfosi com a persona. Ningú es mereix aquest dolor, però encara que dolgui, la veritat és millor que viure en una mentida..
    Les novel·les d’amor i les de misteri a mi m’encanten, aquesta de misteri no ho era, encara que el final no te l’esperaves gens i va ser un bon punt per finalitzar el relat.
    Crec què ha sigut una novel·la que ens tenia enganchats a tota la classe i l’hem seguida molt bé, esperem que demà tot sorti perectament a la prova!
    Adéu!

    • Celebro que t’hagi agradat el text de Guimerà, Thais. Val a dir, però, que es tracta d’una obra de teatre, no d’un relat ni d’una novel·la: hem de respectar la classificació per gèneres, almenys en la mesura que ho fa l’autor. L’observació sobre la metamorfosi de Maria Rosa i sobre el procés de coneixement de la veritat són encertats. De fet, l’un i l’altre són punts que es relacionen: a mesura que Maria Rosa sospita i coneix, es transforma i s’erigeix en la dona valenta que ens sorprendrà al final de l’obra. En fi, esperem que, tal com tu i els teus companys desitgeu, tot vagi bé en la prova de demà.

  4. Hola, a mi m’ha agradat el perssonatge d’en Marçal, ja que és un personatge que és molt intel·ligent, ja que el simple fet de conquistar una dona, ja li proboca molt d’esforç no tant sols per poder conquistar-la, sino també per fer fora al seu amic de la vida de la Maria Rosa.
    És un personatge que ha sofert una evolcució al llarg de la història però que al final és com si retrocedis, ja que torna als principis. El fet de ser un alcoholic fa que la Maria Rosa s’enteri de tot el que ha passat.
    Està molt ben elaborat.

    • Bona observació, Mar: l’evolució dels personatges pot, en ocasions, seguir aquesta trajectòria de regressió/involució. És el cas d’en Marçal, com tu has assenyalat, i el motiu de l’embriaguesa és el que marca aquest “retorn a l’origen” del personatge.
      Segueix amb aquest sentit fi de l’anàlisi que demostres; controla, també, l’escriptura.

  5. Després d’estar més de dues hores intentant entrar al blog, vull dir que el que més m’agradat de l’obra Maria Rosa, és l’amor que hi ha entre la Maria Rosa i l’Andreu, perquè encara que no intervé sembla que estigui a l’obra com un personatge més, ja que Maria Rosa ens el descriu i ens parla d’ell molt detalladament.

    • Certament, Noèlia, la presència/absència de l’Andreu és un dels efectes més reeixits de “Maria Rosa”. Cal dir que, en escena, l’absent invocat amb insistència i vehemència, com ho és en el text de Guimerà, pren un relleu i una dimensió que difícilment assoleixen els personatges que trepitgen l’escenari: per a ells, per a aquests “absents”, és la condició de mite, de símbol, de tot allò que transcendeix l’anècdota concreta.

  6. Pel que fa a Maria Rosa em va sobtar molt el final de l’obra, quan Maria Rosa mata en Marçal. Aquest impuls per part de la protagonista ens diu molt d’ella, que és una dona molt forta per exemple. En aquest moment, com han dit les companyes es relfexa l’evolució dels personatges envers de com van començar. Aquest acte de venjança de matar per amor és una mica romàntic, però a la vegada la obra té molts aspectes realistes.

  7. Marona de la Vega

    Estimada Maria Rosa,
    Des de fa temps que estic aquí, engarjolat com un ocell, però no canto; ja fa dies que no parlo, no somric, fins i tot ja ni ploro… No em queden més llàgrimes per treure fora… m’estic assecant, estimada, m’estic morint… No sé pas si aquesta carta t’arribarà algun dia i tampoc no sé si encara m’estimes o si encara penses en mi. Si no ho fas, no et culpo, és clar que no, tu ets lliure i me n’alegro. Vull que visquis la teva vida i vull que visquis per mi, vull que visquis tu la meva vida; i ara que ja no et tinc amb mi… ja res no m’importa.
    Aquí tot és fred i gris, el menjar sembla cendra i quasi bé no té sabor. Tots tenim una mirada perduda, amb una mica d’esperança, encara que alguns ja han desisitit del tot.
    L’altre dia, un company que dorm a la cel·la de davant meu, em va explicar que estava casat… com nosaltres Maria Rosa! Però em va dir que el seu millor amic va intentar prendre-li la dona i ell… el va matar. Sí, amor, sí… el millor amic d’aquest home és mort; encara sort que en Marçal no és així, oi! Sort en tenim d’ell, tan atent i tan viu com sempre… Espero que t’estigui cuidant com Déu mana, perquè, si no, quan surti d’aquí li diré unes quantes coses!… I, parlant d’en Marçal, com estan ell i els altres? Encara es barallen aquell parell, en Quirze i la Tomasa? Mare meva, quins records em vénen al cap!
    Us trobo molt a faltar… moltíssim… i a tu més que a ningú.

    No em queda gaire més paper (aquí tot això… bé, ja se sap). M’agradaria tornar a insistir, a deixar-te clar que jo mai no he matat ningú… MAI! Ets tu qui em mates amb la teva absència, a poc a poc, lentament…, que cada dia vaig morint-me una mica més, fins al dia en què no em quedin més forces per viure.

    Digues a tots els altres que els aprecio molt; a en Marçal digues-li que li envio una forta abraçada, que me l’estimo moltíssim; demana-li, pde part meva, que et cuidi d’allò més bé! I a veure si, quan jo surti d’aquesta presó, la carretera ja està acabada! Que la bona feina sempre fa goig de mirar-la i remirar-la, oi estimada? Com quan ens vam conèixer, llavors que ens sentíem tan orgullosos del vi premsat, ja embotellat i apunt de vendre. Quin goig que feien aquell munt d’ampolles distingides i selectes, te’n recordes?
    Però això ja queda massa lluny…

    En fí, Maria Rosa, em passaria el que em queda de vida escrivint-te tot el que penso, però sé que no et deixaria viure, així que aquesta és la meva última frase: Maria Rosa, ets l’única dona a qui he estimat de veritat; vull que siguis feliç per damunt de tot. T’estimo i sempre t’estimaré. Fins i tot quan encara no et coneixia, em sembla que ja t’estimava… i ara et trobo tant a faltar.

    Adéu Maria Rosa, t’estimo!
    Andreu.

    PS: Però la carta mai no va arribar.

  8. Mar és magnífica aquesta carta, tens uns sentiments d’ or.

  9. Després d’haver llegit aquesta novel.la penso i coincideixo amb la valoració de la Carla, no m’agraden molt les histories d’amor ni romàntiques estil Romeu i Julieta, però aquesta novel.la encara que la base sigui una relació entre dos dels personatges i la suma d’una tercera persona , al llarg de la historia van apareixent problemes, secrets,conflictes que d’alguna manera fan que el fil conductor sigui més actiu i entretingut, i com bé diu la Carla això te com a conseqüència un final amb una tensió progressiva, encara que el final sigui una mica esperat.

  10. Primer de tot, voldria dir que a mi, normalment, aquestes obres d’amor extrem no m’agraden gaire, si més no, no m’acaben d’arribar perquè, quan llegeixo, m’agrada identificar-me amb els sentiments dels personatges. Però, després de llegir Maria Rosa em sembla que veuré aquestes obres d’una altra manera perquè el que més m’ha agradat de Maria Rosa és l’amor que senten tots els personatges, la manera que té Àngel Guimerà de sentir l’amor, aquesta manera tan passional que arriba a ser violent i que arriba a la mort, excessiu, irracional.

    A més, m’agraden molt les relacions que s’estableixen entre els personatges, sobretot la relació que tenen la Tomasa i en Quirze, ja que em recorda els nens petits que es peguen o es fan “bromes” per cridar-se l’atenció perquè, en veritat, s’estimen.

  11. Trobo que el que realment fa interessant aquesta obra és el triangle amorós que mantenen la Maria Rosa, l’Andreu i el Marçal i la manera amb què viuen aquest amor. Trobem un exemple en el Marçal, que arriba a matar el seu millor amic per l’amor que sent per la Maria Rosa: aquest esperit romàntic és el que destacaria més de l’obra de Guimerà.

    També trobo interessant l’actuació d’en Gepa, que s’anticipa als fets i així, en el meu cas, m’ha ajudat molt més a seguir el fil i comprendre millor l’obra.

  12. Abants de tot m’agradaria dir que m’ha encantat aquesta obra de Guimerà. Quasi no tenia coneixença d’aquest autor però, he de dir ,que m’ha tocat fonts. El què podria destacar de l’obra seria l’enginy que té en Marçal per produir l’assesinat i adquirir múltiples proves per inculpar a l’Andreu. A més, la caracterització que ens dóna l’autor per tal que el veiem antipàtic i dolent..

    Però els personatges que més gràcia m’han fet i més humor donen a l’obra, és el matrimoni format per en Quirze i la Tomasa que fan que la trama no sigui del tot dramàtica i romàntica, sino també amb un toc d’humor.

    • Em semblen encertades les teves observacions, Jordi, però has de vigilar l’escriptura i no confondre termes que, essent molt pròxims en la grafia, tenen signnificats diferents (fonts/fons). Alerta amb altres casos d’error ortogràfic (abants, assessinat). De totes maneres, penso que vas per bon camí. Endavant i a seguir treballant!

  13. Abans de llegir Maria Rosa, sempre m’havien cridat més l’atenció les històries amoroses que no pas d’acció o d’aventures, ja que sempre són més entretingudes.
    Quan vam començar a llegir Maria Rosa vaig notar que m’agradaria ja que era un triangle amoròs que duraria al llarg de tota l’obra tot i que al principi ja en sabíem més o menys el desenllaç a través d’en Gepa. Aquest fet crea una tensió durant tota l’obra que de tant en tant es fa més lleu amb les intervencions d’en Quirze i la Tomasa, que també aporten un toc diferent a l’obra.

  14. Després de llegir Maria Rosa i de comprendre tot el simbolisme que aquesta obra conté, crec que, tot i que unaa gran part de la història és molt bona, la part més destacable és com l’autor exposa tres tipus d’amor diferent. El primer està representat per l’Andreu i la Maria Rosa i es caracteritza per ser bo i innocent i per ser pur de veritat. El segon, que és protagonitzat per en Marçal i la Maria Rosa, és molt més apassionat i irracional i, per últim, cal tenir present l’amor paternal que sent en Badori per la protagonista que, tot i ser més jove que ella, només vol protegir-la del mal, que en aquest cas és en Marçal.

  15. No m’apassionen gaire els drames i, de fet, no en llegeixo sovint, però m’ha resultat interessant la manera que té l’autor d’integrar elements simbòlics al llarg de l’obra. Enllacen tots els successos i estan presents durant tot el procés. Em sembla ingeniós. Un fet destacable és que podem apreciar el final de la història si ens fixem en els comentaris del Gepa, que ens fan de fil conductor. Les imatges que ens donen els altres personatges, com la Tomasa i en Quirze, ens fan recordar en quina època succeeix l’acció, i alhora són escenes amb humor que fan que baixi la tensió que es produeix durant l’obra.
    Per últim, és imprescindible que faci menció dels dos triangles amorosos: el fosc, format per Andreu, Maria Rosa i Marçal, i l’innocent (per dir-ho d’alguna manera), d’en Badori, Maria Rosa i Marçal. És curiós veure com dos triangles tan diferents tenen tantes coses a veure i de quina manera poden estar tan units i relacionats.

    • Bones anotacions, Laia, les que fas a la lectura de Maria Rosa; especialment, la referida als elements simbòlics com a peça d’enllaç que articula el conjunt de l’obra. Heus ací com el contingut i l’estructura del drama conflueixen en uns determinants elements que podríem considerar vertebradors.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s