“Tan sols tu gosaries acusar-me d’aquest crim”

antigona3.jpg lombradunsomni.blogspot.com

ANTÍGONA : “Tan sols tu gosaries acusar-me d’aquest crim, del qual no ignores que sóc ben innocent. La meva sang m’ordenava d’arrencar aquell cos de la profanació, però no pertorbaré la pau de Tebes, tan necessària.”

Aquest petit fragment de l’Antígona de Salvador Espriu, personalment, em sembla molt representatiu per com es tracta el tema de la confrontació entre la consciència humana i les lleis que els homes dicten, tot i saber que van en contra la moral humana.

Primer de tot, Antígona li deixa clar a Creont que, encara que tingui molt de poder, sap perfectament que el que fa no està bé, que va en contra de la vida i que, encara que tingui com a prioritat les lleis subjectives (les dictades pels homes) està equivocat i en té consciència: “Tan sols tu gosaries acusar-me d’aquest crim, del qual no ignores que sóc ben innocent.” Després, es reflecteix la moral d’Antigona, la noia que segueix la llei divina, la de la seva pròpia consciència i prefereix morir abans de seguir una norma que vagi en contra del seu dictat interior: “La meva sang m’ordenava d’arrencar aquell cos de la profanació, però no pertorbaré la pau de Tebes, tan necessària.

Anuncis

“Antígona”: La imatge d’un tirà

oscar‑y‑ernesto‑antígona.jpg oscarerives.com

CREONT: “T’has alçat sempre en contra meu, has dubtat sempre del meu afecte. M’odies”.

ANTÍGONA: “Digues més aviat que no t’estimo ni et respecto, però no t’odio. No, ara ja no t’odio.Els teus consells han estat fatals a la meva casa. Vares atiar les nostres discòrdies per aconseguir la corona, que ja és teva. Des d’aquest setial, pots descansar en la constant inquietud del poder”.

El paràgraf que he escollit de l’obra Antígona, de Salvador Espriu, correspon al moment en què Antígona diu al seu oncle, Creont, que, després de tot el que ha fet, ja té el que volia, el poder. Antígona, com a personatge que representa els ideals de llibertat, afirma que no té motiu per sentir estimació ni respecte per ell, l’oncle-dictador.
Tampoc no l’odia, no sent rancor pels mals que Creont ha ocasionat a la seva família ni pel dolor que sent ella mateixa de no poder enterrar com cal el seu germà. Creont s’excusa dient que tot el que ha passat ha estat causat per la maledicció que va caure damunt la família d’Antígona, però Antígona sap que no s’ha fet justícia .

En el fragment escollit, s’hi pot veure representada l’època de l’autor. Franco, el dictador que Espriu va conèixer, també va ocasionar moltíssimes morts i molta destrucció per tal d’assegurar-se el poder, tal com ho fa Creont. L’Espanya liberal, justa i pacífica seria representada per Antígona, que se sent manipulada pel dictador, que ha aconseguit allò que més volia: erigir-se en el poder.

Després de la seva ascensió al poder, el propi Franco s’excusava de totes les morts dient que Espanya necessitava un canvi polític, ja que la República no portava a cap lloc. Això, en certa manera, és el que fa Creont, l’home sense compassió, l’home sense escrúpols,  ni tan sols per la seva pròpia família.

El destí a l'”Antígona” d’Espriu

Oedipus_at_Colonus.jpg juanles.blogspot.com

El destí és, d’una manera més o menys directa, el causant de tots els conflictes que tenen lloc a “Antígona”. L’obra té relació amb el cicle tebà, i, en el desenvolupament de la trama, pren importància la maledicció que, des de feia temps, havia caigut sobre els Labdàcides, i que condemnava a un seguit de desgràcies tots els membres d’aquesta família, fins i tot les noves generacions. En l’obra d’Espriu es planteja la contradicció entre les lleis divines i les lleis humanes. Ara bé, els homes són presentats com uns titelles en mans del destí, que és el que decideix el tràgic final d'”Antígona”.

En el marc de la tragèdia d’Espriu, intervenen altres factors que semblen els causants del desenllaç d'”Antígona”; entre ells, el poder autoritari de Creont. De totes maneres, el desenllaç ja estava escrit des de la maledicció dels déus. Així,  es planteja el tema de la llibertat humana. En efecte, tot i que sembla que Antígona actua amb llibertat, no és així, perquè el fat ja ha decidit pels personatges.

Antígona, només un mite?

Ant_gona.jpg literaturacatalanalferrancasablancas.blogspot.com

L’Antígona d’Espriu és una reelaboració del mite clàssic. Però,  en el procés de reelaboració, s’enriqueix amb molts altres motius. Alguns d’ells són els següents:

La guerra entre germans; és a dir, els conflictes  civils, fratricides.

El perfil d’un poder autoritari: Lleis arbitràries, creació d’un enemic exterior, dinàmiques d’inclusió i d’exclusió .

Confrontació entre la llei divina i les lleis humanes; és a dir, entre els dictats de la consciència i els decrets dels homes que dicten lleis.

Destí fatal, inevitable, que regeix la vida dels homes.

Llibertat humana: És una fal·làcia ? Som titelles, simples instruments del dels déus i del destí?

Valor de la pietat, la compassió, la clemència, el perdó com a virtuts que dignifiquen l’home.

Aquests són alguns dels motius temàtics que hem pogut trobar en el text d’Espriu i que es van teixint a l’entorn del nus argumental (la tragèdia de l’heroïna de Sòfocles). L’entramat d’aquests motius dóna a l’obra profunditat, complexitat i riquesa de lectura. Alguns dels plantejaments que nosaltres hem destacat ja són presents en el referent clàssic (el pes del destí, la confrontació llei divina/llei humana); d’altres són molt propis d’Espriu (la reflexió sobre el poder, la concepció dels homes com a titelles, el valor de la pietat i el perdó). Algun, fins i tot, Espriu el comparteix amb dramaturgs del seu temps, com Brecht (la caracterització grotesca del tirà, per exemple).

Comiat de 2n de batxillerat

Sembla que va ser ahir que ens coneixíem, i ja ha passat un any -molts més per a alguns. Ens sabem els secrets i ens endevinem els gestos. Potser hem perdut capacitat de sorprendre’ns, però segur que els nostres vincles s’han fet més estrets. I com més s’estrenyen, de més endins surt l’adéu. Per això, amb tot l’afecte de què és capaç el meu cor, amb un bri de tremolor al pensament i als llavis, deixeu-me dir, com la cançó: Que tingueu sort!

Una abraçada a tots i a totes!

Jornada Màrius Torres a Lleida, 13 de maig de 2011

Una Lleida primaveral i dolça, acollidora i tèbia, ens rebia un matí de maig per escoltar els nostres mots sobre Màrius Torres. Que, en nom dels poetes, puguem, ara i adés, compartir les paraules i les emocions que ells inspiraren.

Màrius Torres

Aquesta és la presentació de la nostra exposició sobre els poemes de Màrius Torres. El fil conductor són els versos de l’antologia Com un foc invisible.