Solitud

La novel·la de Víctor Català és una fita en la literatura catalana contemporània i en la narrativa modernista. El marc rural s’impregna de simbolisme, els personatges, més enllà de l’arquetip, es presenten amb una complexitat que avança al compàs de l’acció del relat. Tot plegat configura una obra mestra, que cal analitzar en tota la seva riquesa. Tria una d’aquestes qüestions per fer el teu comentari.

A. La trajectòria de la Mila és un procés de conquesta de la pròpia identitat. El camí, però, reserva episodis de fracàs i de dol per a la protagonista. Tota assumpció del propi jo implica un descens als inferns per ser definitiva i completa.

B. Com interpretes el capítol Neteja? Fes-ne la teva lectura a partir de la comprensió dels motius, dels estímuls, que animen l’actuació de la protagonista i del context literari en què s’emmarca la novel·la.

C. Llibertat – solitud: Creus que són indissociables? Per què? Fes una reflexió personal sobre el tema, prenent la història de la Mila com a punt de referència.

 

14 responses to “Solitud

  1. La llibertat és el que definim com a capacitat d’escollir. L’individu lliure és aquell que pot escollir què fer i què no, i sobretot, ser responsable dels seus actes. És independent d’altres persones i sempre fa el que creu que és millor per a ell.
    I la solitud és la situació en què es troba una persona quan és solitària i prefereix no involucrar-se massa amb els (demés) altres.
    Si ens centrem en la definició de llibertat, una persona és considerada lliure quan no té lligams amb altres persones i no depèn de res. La solitud, en aquesta condició de vida, és molt present. Si ets una persona solitària, no sents que has de fer (lo) el correcte per a les altres persones, sinó que et fixes més en el teu bé i, per tant, actues de tal forma que et benefic(ïi).
    Però aquesta llibertat té un límit, i acaba quan una altr(e)a persona ha de dependre de tu. Com és el cas d’una mare i un fill. El fill depèn de la mare, per tant, la mare ja no pot ser lliure.

    La solitud és una qualitat que molta gent no és capaç de provar, com és el cas de la Mila.
    La Mila és una noia molt insegura i sempre es mostra dependent de les altres persones. Té present de satisfer el seu desig de sentir-se estimada per (a) un home. Aquest lligam que ella sent, no la deixa assolir la llibertat. Però durant l’obra, la personalitat de la Mila va canviant, i es va formalitzant com a dona que (no es trobava a sí mateixa) busca la seva identitat, però li costa de trobar-la.
    (I) Al final de l’obra, observem com la Mila deixa enrere tots aquests lligams, (i) decideix marxar i ser una dona lliure, (per el) pel bé de sa persona. Ja està formalitzada com a dona, i per fi se sent capacitada per a deixar enrere tot allò que la feria, (deixant enrere al) de manera que s’allunya definitivament del seu home (i a), de l’ermita i dels seus voltants.
    La Mila ja ha après a estar sola, perquè ja s’estima, i per tant, ja pot tastar el que és la llibertat.

    En definitiva, llibertat i solitud sens dubte són dependents l’una de l’altr(e)a.

  2. Marta Verkholyak

    A. L’evolució de la Mila és l’eix principal de l’obra, encara que sigui un element amagat en el rerefons de la trama. És a dir, l’autora no explica d’una forma directa el procés psicològic que experimenta (de) la protagonista, sinó que aquest es manifesta en l’actitud, els pensaments i les accions de la Mila. Per exemple, al principi aquest personatge és concebut com una dona conformista, fràgil i indecisa; així la caracteritza l’autora en els primers capítols de Solitud. L’ascens que ha de patir la Mila es retra(c)ta de forma literal en el primer capítol -quan la dona puja la muntanya dificultosament per arribar a l’ermita-, però també és una metàfora del procés que viurà per tal d’alliberar-se de les cadenes que la lliguen a un estil de vida que ella, en el fons, no desitja. Aquesta evolució es completa al final de l’obra -cosa que reflecteix el títol del mateix, La davallada. La inicial ascensió és una metàfora que (abasta) abraça/integra totes les vivències que patirà la Mila a l’ermita i al poble de Sant Ponç: la Mila haurà de passar per camins impossibles, trepitjarà obstacles que la feriran inevitablement, i se sentirà sotmesa al seu entorn d’una forma determinista (una correspondència entre l’aclaparadora i gegant natura, i els individus que intervenen en la seva vida; tots dos són elements que l’empetiteixen, al menys al principi de l’obra). En canvi, la davallada, el descens d’una muntanya, és senzill. Consisteix (en) a deixar caure el pes del teu cos, deixant-(se)te portar per la gravetat, que és una llei natural. Aquesta és l’actitud de la Mila al final de l’obra: es deixa portar pel pes dels seus sentiments reprimits, el pes d’unes desgràcies que ella ha patit però mai ha causat; un pes tan gran que trenca les cadenes que reprimien el seu esperit i la seva voluntat.
    Veiem la consolidació d’aquesta evolució de forma clara en l’última escena de l’obra, en l’actitud de la Mila vers en Matias, el gandul (y) i barroer del seu marit. En el primer capítol la protagonista (se n’adona) s’adona de la inutilitat d’aquest individu(,) ; ella, però, mostra una actitud estoica i accepta la lamentables condició d’una persona que estarà al seu costat la resta de la seva vida. (Al) El desenllaç de l’obra és el punt més àlgid de tota la novel·la, quan la cuirassa de la Mila esclata per tota la tensió i rancors acumulats. Dirigeix la seva salvatge i lliure ràbia cap a en Matias, declara que no el vol tornar a veure mai mes ((al) a l’igual que totes aquelles penúries que la tenien lligada, ja que Matias és símbol de tot allò que d(i)estorba la Mila)
    arribant a amenaçar-lo si s’apropa a ella.
    Veiem, doncs, el despertar d’un dona renovada i més forta que mai; una flor brollada de les cendres, un ocell que escapa i vola lluny(a) de la tempesta. Víctor Català ens presenta una obra circular, lligada per dues escenes antitètiques: aquest dinamisme de la pujada i el descens final, en el qual la Mila abandona la muntanya que ha trencat i alhora ha lliberat el seu esperit.

    • Molt bona tasca, Marta. Només voldria anotar el sentit ambigu que es desprèn del teu comentari sobre la davallada, entesa com a descens provocat per una gravetat que empeny i xucla la protagonista. És cert que tu mateixa puntualitzes que la Mila es deixa portar pels sentiments reprimits, l’ira i la ràbia acumulades en tantes experiències de fracàs i decepció. Amb tot, la idea de deixar-se dur potser no es correspon plenament amb la figura d’una dona que s’ha anat construint a si mateixa i que, per primera vegada, no és conduïda, sinó que pren les regnes del destí i dirigeix, amb ple domini de la seva voluntat, el rumb del futur que l’espera. Bona feina, en qualsevol cas. Segueix treballant amb ànim!

  3. Rita Traver i Lidia Herrera

    En començar el capítol veiem com la Mila se sent, un cop més, incòmoda amb el seu entorn. En aquest cas respecte a l’estat de l’ermita, (la qual) que es passa netejant frenèticament durant dies. En una de les tardes veiem com culpabilitza també el seu marit, en Matias, que no l’ajuda en aquesta neteja i renovació del lloc. Interpretem aquest retret com un sentiment de solitud (en) de la Mila, que veu com ha d’afrontar aquesta situació d’infelicitat sense el suport del seu marit, a qui fa responsable dels desagradables canvis en la seva vida. Aquest impuls de neteja és un gest que expressa la voluntat de la protagonista de modificar allò que la fa infeliç, un refugi per deslliurar-se del malestar que li provoca la idea d’haver-se d’adaptar a una nova vida a l’ermita. En definitiva, ens introdueix el sentiment regeneracionista maragallià i modernista, que adoptarà la Mila durant el procés d’adaptació després de la pujada, iniciant una recerca de la seva pròpia identitat.

    Una de les tardes, mentre poleix un candeler, nota una presència que la deixa confosa. La primera impressió de la Mila és la d’un home primitiu i bestialitzat que, tot i així, li provoca timidesa i nerviosisme. Es tracta del seu primer contacte amb l’Ànima, un personatge del qual el pastor l’havia advertit anteriorment i que marcarà un abans i un després en el destí de la dona. [Si més no, això ella no ho recorda] (?!) i, després de pensar una estona en l’estranya conversa, s’acaba distraient (en) amb la neteja (, mostrant-se) i es mostra de nou incòmoda i frustrada amb el lloc. Aquesta vegada ho fa també respecte a Sant Ponç, per qui se sent observada, tot recordant el somni (on) en què aquest es reia d’ella i li feia mal. Aquesta aparició i la relació que ella mateixa fa entre l’Ànima i la visió del sant anticipen, en certa manera, el desenllaç de la novel·la.

    D’entre tots els desagradables exvots, la Mila en troba un que li toca el cor; un vestidet de seda blanca d’una criatura de pocs mesos fa que, en veure’l penjat, s’imagini (una nena petita) un nadó, una imatge que l’entendreix, però que, a la vegada, fa que s’entristeixi. Ens trobem, doncs, davant d’un altre episodi (on) en què la Mila ens torna a manifestar un sentiment de buidor i solitud, i ho fa expressant el seu anhel de ser mare. La maternitat és allò que sempre ha desitjat (i), que podria ajudar-la a refer els seus ànims i a omplir el buit que sent.

    La voluntat de superació que la Mila mostra en aquest capítol, lligada als seus intents d’autoconeixement, és ja una característica pròpia de la novel·la modernista. Però aquesta es reforça amb el contrast que veiem, més avançat el capítol, entre la gent del poble i el pastor. El primer grup, (el qual la Mila) que el pastor defineix com gent nècia i sense devoció, és la massa, la societat, sempre criticada en la novel·la modernista, i d’actituds i costums que molesten i incomoden la Mila. Aquesta (Mila o multitud?)contrasta amb el pastor, presentat com l’individu intel·lectual que coneix i assoleix allò que la massa no pot. És aquest personatge l’únic que ajuda la Mila en el seu procés de renovació i de conquesta del benestar amb ella mateixa. Ho fa apropant-la a la muntanya i a la natura, i en aquest cas (per mitjà) a partir de les rondalles. En concret la que fa referència a un dels exvots: la cabellera de la jove Sol de Murons, al principi molt desagradable per a la dona. El pastor, tan sols amb les seves paraules, la deixa absorta en la història, i fins i tot encantada amb la cabellera, (canviant) de manera que canvia completament l’actitud envers aquesta. És així com veiem reflectida en (ell) el pastor la paraula viva, un concepte que, de nou, l’autora adopta de Maragall.

    El capítol conclou amb una frase que sintetitza l’afirmació de la identitat de la Mila: “Per tots els homes del món no hauria donat jo semblant riquesa!”. Veiem com, després d’aquesta revolució en ella mateixa, és cada vegada més capaç d’anar construint la seva pròpia personalitat, sense tenir la necessitat de dependre de cap home.

    • Bona tasca, noies. Heu fet un comentari complet i aprofundit. Reviseu les meves correccions, encaminades a millorar la qualitat expositiva del vostre discurs. Recordeu de no abusar dels gerundis. Sovint és incorrecte l’ús que en feu. Mantingueu la coherència de les construccions sintàctiques, triant bé, en cada cas, la preposició o conjunció que correspon. En fi, recordeu que la partícula “on” es refereix a llocs físics; per tant, cal buscar altres fórmules quan es tracti de llocs figurats. Ànim i endavant!

  4. Inés Fuentes i Silvia Frías

    Opció B

    En aquest capítol (anomenat) titulat Neteja, trobem (a) la Mila realitzant una (neteja) remodelació profunda de (la seva casa) casa seva, a diferència del Mat(í)ias, que comença a posar v(a)àries excuses per tal de no ajudar-la: com per exemple, que (s’)ha d’anar a visitar (al) el Rector. Netejant l’altar, la Mila es troba (a) l’Ànima, i serà en aquest moment quan els dos mantinguin una conversa per primera vegada. En aquest diàleg, l’Ànima li demana una (consumició) tirada d’aigua.

    Quan la Mila observa Sant Ponç, (aquesta) comença a reflexionar sobre el motiu de la veneració a aquest Sant per part de la gent del poble. Aquesta reflexió deriva en una desconfiança per part de la noia cap a Sant Ponç. li causa mala impressió, i en la novel·la, el món subjectiu, de sensacions i suggestions adquireix importància.

    Seguidament, apareix el pastor, i la jove li explica el sentiment que li provoca el Sant del poble. El pastor li explica una rondalla anomenada Sol de Murons. Tracta sobre la història d’una noia enamorada del seu cosí, que està malalt. La noia fa (una) ofrena del seu preciós cabell a Sant Ponç, per curar la malaltia que pateix el cosí. Finalment, aquest es recupera, però no es casa amb ella. D’aquesta manera, l’home aconsegueix que desaparegui aquesta desconfiança. (Confús; sembla que es tracti de l’home de la llegenda, i en realitat us referiu al pastor!)

    La Mila és un personatge que (pateix) experimenta una (gran) notable/remarcable evolució (dins la obra) en l’obra. Però ens centrarem en (la) l’evolució des del primer capítol, fins (al capítol de) a Neteja.

    El primer capítol es (diu) titula La pujada. En aquest, observem el caràcter insegur de la dona i com es deixa emportar pels altres, ja que en Mat(í)ias la porta cap a l’ermita sense tenir en compte la seva decisió. En aquest primer capítol es percep com se sentirà la Mila la majoria de vegades en l’obra. Ho veiem a través de l’exclamació que fa quan diu: “Quina solitud!”.

    Al segon capítol, (anomenat) titulat La fosca, la Mila coneix (al) el pastor(;) , que serà un element clau per al desenvolupament de la seva confiança i el descobriment del que és estimar algú d’una manera espiritual(??), ja que el pastor té la força de la paraula que atrau (a) tothom gràcies al seu profund enteniment de la natura i els elements senzills que l’envolten.

    Al capítol Claror la Mila coneix la història de la dona del pastor, que va ser morta quan estava embarassada, i això li recorda el sentiment de maternitat que ella (pateix) experimenta constantment i la frustració que li provoca no poder-lo satisfer. És per aquest motiu que, quan la Mila coneix (al) en Baldiret, inconscientment torna sentir (el) l’instint maternal, per això, crea un vincle molt pròxim cap a ell, com si fos el seu fill.

    Gràcies a la superació de diversos obstacles i de problem(as)es que va patir la Mila a la muntanya i a (la) l’ermita, aquesta es va renovar en tots els sentits (la Mila, la muntanya o l’ermita? Confusió!), (deixant) i va deixar enrere les (seves) característiques que la definien al principi de l’obra (i convertint-se); és a dir, es va convertir en una dona que pren decisions per ella mateixa i que pot enfrontar-se sola i encarar els problemes d’una manera totalment autònoma, sense necessitar l’ajuda de ningú. És a dir, la Mila puja la muntanya sent una dona completament diferent (envers) respecte de com és en el moment que en baixa. (Alerta, no parlàveu del capítol de Neteja? Si us voleu referir al conjunt de l’obra, i concretament al final, cal avisar, indicar-ho, no donar-ho per fet sense haver-ne fet esment abans).

    És per això que pensem que els personatges d’aquesta obra són imprescindibles i que donen a (la) l’obra un dinamisme que capta (en) des del primer moment l’atenció del lector. Sobretot la Mila, ja que la gent es pot sentir identificada amb aquest personatge tan ric que aporta sensacions i emocions al (lector) públic/receptor.

    • Noies, heu fet una bona anàlisi del capítol “Neteja”. Tanmateix, cal que resolgueu alguns entrebancs de redacció que entelen la bona feina que feu amb el text. Heu de vigilar, en primer lloc, els aspectes lingüístics. A aquestes alçades, no us podeu permetre fallar en apòstrofs i preposició “a” en Complement Directe (en català el CD no l’admet, tret de comptades excepcions).
      A nivell de discurs, queden fluixes moltes solucions lèxiques, que resulten imprecises, repetitives, i que denoten una certa pobresa de vocabulari. Finalment, heu de tenir en compte ambigüitats a l’hora de redactar, construccions incorrectes: per abús del gerundi, per mal ús de preposicions, etc.
      Afegiria, encara, que l’argument de l’obra us ha arrossegat fins al punt que heu perdut de vista l’enunciat que se us proposava: relacionar el contingut del capítol amb el moviment modernista i la tendència regeneracionista.
      Reviseu tots aquests aspectes a partir de la meva correcció; podeu utilitzar-la com un punt de referència per millorar a partir d’ara.

  5. Nerea Pérez i Maria Brunet

    El fet d’haver de pujar a l’ermita per a la Mila és un canvi de vida que ha començat per fer d’ermitana, cosa que ja des de el principi no li agrada que l’anomenin (Coherència! cosa que no li agrada que l’anomenin resulta construcció forçada. Millor: i només el nom li provoca inquietud, p. ex.). Aquest camí no l’ha fet sola sinó que l’ha fet amb en Maties, el seu marit, però veiem que aquest no l’afecta molt a la seva persona (seva persona: a qui us referiu?), ja que és molt passiu i no li importa pas el que puguin pensar els altres d’ell. Al començament del capítol Neteja es pot veure com la Mila es troba fent una neteja (repetitiu) de l’ermita perquè no se sent a gust allà on és. En aquest moment (culpabilitza) culpa en Matias del moment de solitud i d’infelicitat en què es troba, perquè no l’ajuda en res i només (fa posar) posa excuses per no ajudar-la. Ens fa referència al principi d’una nova vida (referència a una nova vida o principi d’una nova vida: massa ambigüitat!) per a ella. A part de la neteja física que fa a tota l’ermita, també podríem dir que, durant els deu dies que es passa netejant, fa una neteja “espiritual”. La neteja de l’ermita és una neteja realista, però també es tracta d’una neteja simbòlica (mot neteja: quantes vegades l’heu escrit en poques línies?), ja que l’impuls que té en netejar-la expressa la seva voluntat (en) de canviar tot allò que l’angoixa i la fa infeliç. Així mateix, l’autora ens mostra el fort sentiment modernista (el modernisme no és un sentiment; si de cas, podeu parlar de la influència, del pes, del moviment en la novel·la) que caracteritza l’obra, amb el qual la Mila intentarà trobar el seu lloc en el món i la seva identitat (la Mila buscarà el seu lloc al món amb un sentiment modernista? No: El ressò del modernisme es fa sentir perquè la protagonista lluita contra l’entorn que l’aclapara), a més del sentit que té la realitat, perquè aquesta li resulta incomprensible. Veiem clarament un sentiment regeneracionista (de Maragall) inspirat en Maragall, que en aquest cas el fa la Mila (No podeu dir que el sentiment regeneracionista el fa la Mila! Ella il·lustra, exemplifica, una actitud regeneracionista, que remet al missatge de la poesia de Maragall) després de la llarga pujada a l’ermita.

    Mentre (que) netejava un candeler, la Mila nota (barregeu passat i present!) com una presència a l’ermita. Es tracta de l’Ànima, la qual la Mila descriu com un home bestialitzat i que serà un personatge important en el qual queda de novel·la (construcció forçada i incorrecta) i sobretot en el desenllaç d’aquesta.

    Quan la Mila es troba netejant la capella de Sant Ponç comença a desconfiar d’aquest sant a causa del somni que va tenir en el (que) qual el sant es reia d’ella i (li) la tractava malament. Poc després apareix el pastor i la Mila li explica els sentiments que li causa aquest sant. Llavors és quan el pastor li explica una de les seves rondalles, Sol de Murons que ajudarà (a) la Mila a la seva reconstrucció personal.

    Després de netejar la capella, la protagonista es fixa en els exvots que omplen la paret. Es tracta d’un vestidet de seda de bateig (el qual) (massa forçat; preferible: que) representa el desig frustrat de ser mare de la Mila. L’altre objecte és la cabellera de dona que permetrà al pastor explicar la rondalla.

    Al final del capítol la Mila fa una afirmació que defineix el moment en què està: “Per tots els homes del món no hauria donat jo semblant riquesa!”. Aquí podem veure com la protagonista cada vegada és més capaç d’anar construint la seva pròpia identitat sense dependre de cap home ni cap altra persona.

    • Noies, els dos paràgrafs finals estan una mica més bé que la resta, molt farcida d’incoherències gramaticals, de sentit… Preneu la fórmula d’oracions breus, idees clares, puntuació ajustada, de les darreres línies. La resta del text resulta molt coix per tots els problemes d’expressió que us he anat remarcant entre parèntesi i/o en negreta. Reviseu-ho.

  6. Andrea Cañete i Estel Marín

    Llibertat – solitud: Creus que són indissociables? Per què? Fes una reflexió personal sobre el tema, prenent la història de la Mila com a punt de referència.

    En l’inici de la història se’ns presenta a la Mila com una jove innocent, que depèn de les persones que l’envolten, insegura i desanimada per la seva nova feina a l’ermita de Sant Ponç.

    Quan la Mila arriba al poble, trobem a una dona totalment dependent del seu marit, en Matias. Aquest és un home molt tranquil, inclús una mica gandul, amb molt poca iniciativa i que fa les coses quan li venen de gust i no quan s’haurien de fer. Aquest comportament preocupa a la Mila, que no es vol sentir rebutjada per la gent del poble.

    Al poc temps d’instal·lar-se a l’ermita, la Mila comença a relacionar-se amb la gent del poble. Els dos personatges amb els que (qui o els quals) la Mila compartirà la major part de la seva estança, seran el Pastor i el Baldiret. Aquests dos seran essencials pel creixement personal de la protagonista. El Pastor, per una banda, l’ajudarà a veure les coses bones en els moments més difícils i el Baldiret, en canvi, despertarà l’instint maternal que la Mila tant desitja tenir però, que al Matias, en cap moment se li passa pel cap (alerta: desitja tenir un nadó, no un instint maternal; cuideu la redacció).

    Durant els mesos de primavera i estiu, la Mila fa un canvi positiu. Tot aquell malestar i soledat que ella sentia, es converteixen en alegria gràcies al Baldiret i al Pastor, que, amb les seves dolces i generoses personalitats, desperten pau i felicitat en ella. El factor més positiu en aquest canvi de la Mila, són els savis consells del Pastor.

    A més, ells dos ajuden a la Mila a evadir-se d’altres problemes, com per exemple el rebuig i la desconfiança que li causa l’Ánima. Aquest personatge li desperta diverses sensacions dolentes (angúnia, fàstic, malestar..).

    Havent passat uns dies, (es) se celebra la festa de Sant Ponç, que no finalitza com la Mila esperava. L’ermita acaba tota destrossada i ella se sent molt (decepcionada) decebuda i trista per la desconsideració que havia tingut la gent del poble al crear tot aquell merder a l’ermita [on havia dedicat tantes hores per netejar-la] (us referiu al mateix antecedent ermita, amb dos pronoms: un d’adverbial, on, i un altre de CD, la. En resulta una incoherència gramatical). La Mila també se n’assabenta que el Matias es va gastar tots els diners que tenien a la festa. A partir de la festa, el matrimoni es troba en una gran crisi econòmica i la Mila entra en una depressió i a poc a poc la seva solitud va augmentant. El Matias ja no passa estona amb la Mila, perquè surt cada dia amb l’Ánima i a la Mila (la invaeix) l’envaeix un fort sentiment de solitut.

    El Pastor cada dia visita menys a la Mila i ella està molt desanimada. Quan acaba l’estiu, el Baldiret ha de tornar a escola i el Pastor deixa de pastorar cada dia. La Mila torna a caure en la solitud en la que es trobava al principi de la novel·la. Comença de nou la seva baixada perquè els dos personatges que més l’havien ajudat, ja no hi són; sense ells no se sent feliç.

    A l’arribar la tardor, la Mila es queda refugiada a l’ermita sense ganes de fer res i el Pastor de tant en tant la visita, li dóna consells i li explica llegendes perquè estigui millor.

    Un dia de pluja, el pastor anava amb el seu ramat per la muntanya, va agafar un “atajo” una drecera que feia pendent, va relliscar, va caure pel panyassegat i es va morir. La Mila va sentir-se culpable perque durant la tempesta, només s’havia preocupat pel Matias.

    Havent passat la tragèdia del Pastor, una nit que el Matias s’havia quedat jugant a la fira de les festes i la Mila estava sola a casa, va entrar l’Ànima, la Mila espantada es va voler escapar però va caure i va perdre el coneixement. L’Ànima va aprofitar l’estat de la Mila per violar-la.

    Després de totes les desgràcies que li passen a la Mila durant aquell període de temps, es dóna compte que aquella experiència li va fer aprendre la lliçó del mal, va haver de viure situacions molt tràgiques que la fan reflexionar des d’una perspectiva que encara no havia (possibilitzat) contemplat. Pensa que tot aquell temps que portava a l’ermita, l’Ànima l’havia estat perseguint i que, per tant, havia volgut anar a per ella des d’un principi, que el Pastor mai no havia estimat a ningú més que a la seva primera dona que havia mort en un accident, i que totes aquelles rondalles que li explicava, potser no eren certes.

    Al final de la història, una vegada la Mila perd la confiança en tothom, es despedeix del Matias i se’n va sola a començar des de zero (a) un lloc llunyà.

    La Mila va pujar a l’ermita amb moltes cadenes i finalment es va donar compte que no seria ningú més que ella mateixa qui fes el seu destí.

    Per tant, solitud i llibertat són indissociables. A mesura que ha anat avançant la novel·la, hem pogut veure que, com més sola es se sentia ella, més ganes de prendre decisions tenia, és a dir, la solitud que ella portava a sobre li ha donat forces per marxar de l’ermita i començar de nou en un altre lloc. Durant la novel·la podem veure l’evolució de la Mila, que, a poc a poc es va construÏnt ella mateixa com una dona sola que es basta a ella mateixa.

    • Bona feina, noies. Tanmateix, l’enunciat requeria més reflexió que resum de l’obra. Heu començat en clau d’anàlisi de l’actitud de la Mila en relació amb els que l’envolten, però heu seguit amb una sinopsi de la novel·la que ha fet feixuc el vostre text. Els darrers paràgrafs, ja encarats a la conclusió, tornen a ser vàlids per tal com s’ajusten a la proposta de comentari que se us feia i que vosaltres heu triat.

  7. Aquest capítol comença amb la Mila netejant l’ermita perquè quan van arribar van trobar-ho tot com un establa, en unes altres paraules podem dir que totes les estances estaven fetes una porqueria. La neteja va durar entre deu i dotze dies, els quals se’ls va passar netejant sense parar des de que sortia el sol fins que era de nit. En cap moment va rebre l’ajuda del Matias, el seu marit, ja que quan li va demanar ajuda per acabar al més aviat possible, ell va posar l’excusa de què havia d’anar a visitar al senyor Rector.

    Un dia mentre rentava la capella va veure passar un home molt estrany, l’Ànima, aquest li va demanar si podia donar-li alguna cosa per veure. Aquest moment va ser la primera vegada que va interactuar amb l’Ànima. Quan aquest va marxar, la Mila va continuar amb la seva tasca, i es va adonar que ja l’havia vist anteriorment. El caracteritza el seu aspecte animal, un home molt pelut, dents blanques, genives estranyes… Tenia més un aspecte d’animal que d’home.

    La Mila no tenia devoció per Sant Ponç, en tot moment se sentia observada i no podia oblidar el somni que havia tingut, en el qual Sant Ponç no parava de riure d’ella i el seu ventre inflat no parava de moure’s, aquest malson la va afectar molt. Tot i això va continuar netejant, aquell dia va començar amb les taules dels exvots, els va netejar d’un en un per tal que quedessin impol·luts, dels . Entre els nombrosos exvots en va trobar un que li va tocar el cor, aquest era un vestit de seda d’un infant el qual li va recordar el seu desig de maternitat frustrada. En aquest moment veiem un nou sentiment que expressa la Mila de solitud i tristesa, ja que ens expressa les seves ganes de ser mare.

    A partir d’un exvot d’una meravellosa cabellera rosa que la Mila va trobar en la capella, el pastor li va explicar una rondalla relacionada amb què (construcció sintàctica truncada). Concretament li va explicar la història del Sol de Murons que tracta d’una dona amb una cabellera preciosa que estava enamorada del seu cosí, i s’anaven a casar, però aquest matrimoni no era aprovat perquè el cosinet era pobre, i ella era d’una classe més benestant (per) . Per tant, els seus pares volien un pretendent amb patrimoni. El cosí va marxar a les Amèriques a fer fortuna, i li va dir que, quan tornes, es casarien perquè ja tindria diners. La noia va rebutjar a un gran nombre de pretendents i va esperar durant molts anys al seu gran amor. Vint anys després el cosí va tornar, però no es va trobar a la mateixa jove que va deixar anys enrere. Tot i això van decidir casar-se, i amb molta mala sort el cosí va agafar una pesta que els cirurgians i saludadors van dir que això (dues vegades el referent pesta: el darrer pronom sobra) no es podia curar a no sé què ho fes un miracle. Així doncs la dona, va anar a suplicar a Sant Ponç un miracle, i va dir-li que, si salvava al seu amor, ella li donava com a ofrena la seva apreciada cabellera. Finalment el seu estimat es va recuperar, i el fet de veure-la vella i sense els seus bonics cabells va decidir anul·lar el matrimoni i marxar.
    Aquest exvot que, en un primer moment, a ella li semblava estrany, i fins i tot sentia fàstic per les condicions en les quals es trobava, va decidir que pentinaria i rentaria la cabellera (el subjecte exvot amb què començaves l’oració t’ha quedat en l’aire, sense verb que li pertanyi: incoherència gramatical) per al gest tan honorable que va fer aquella dona, i això és el primer que va fer el dia següent.

    El capítol finalitza amb la frase “Per tots el homes del món no hauria donat jo semblant riquesa!” amb la qual, a partir d’aquest moment, podem veure un canvi en la seva identitat com a persona i sobretot com a dona.

    • Gisela, el comentari és acceptable. Tanmateix, hauries de resoldre algunes qüestions lingüístiques que entrebanquen el teu discurs: incoherències gramaticals, errors ortogràfics, morfològics i lèxics. Finalment, cal apuntar que has fet un resum del capítol, fins i tot de la llegenda de Sol de Murons. L’enunciat, però, no et proposava això. T’hi podies referir; ara bé, no centrar-t’hi de forma exclusiva; el que calia era relacionar l’actuació de la Mila en el capítol amb el moviment modernista i la tendència regeneracionista.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s