Tag Archives: alternatiu

Final alternatiu de Nausica

Quan ja estava tot preparat i el vaixell era a punt de sortir, una veu femenina va cridar el nom d’Ulisses. Ulisses, sorprès, es va girar i va veure que aquesta veu provenia de Nausica.  Tot seguit va apropar-se a ella, i la jove li va dir que no marxés cap a Ítaca, allà on la seva dona Penèlope l’esperava. Nausica li va oferir tot tipus de riqueses i d’amor a canvi que ell no es fes a la mar en aquell vaixell, ja que realment l’estimava i no el volia perdre per res del món. En un primer moment, Ulisses no va acceptar el tracte, perquè sentia l’obligació de tornar al costat de la seva esposa i del seu fill, així que va decidir pujar a l’embarcació i tornar a reunir-se amb la família. Però quan ja era a  dues milles  de la costa, les paraules de Nausica van començar a ressonar-li en el cap i, de mica en mica, es van apoderar del seu cor. Sense pensar-s’ho dues vegades, es va llençar de cap al mar i va nedar fins a la costa; allí va trobar la donzella plorant la seva pèrdua. L’heroi la prengué en els seus braços, la besà i li declarà el seu amor. Ulisses acceptà, finalment, la proposta de Nausica i no tardà a demanar la mà de la noia al rei Alcínous. Així fou com la jove princesa es convertí en esposa de l’heroi.

Ariadna Jiménez i Marc Cortés

Anuncis

Final alternatiu de Nausica: relat de déus i herois

Era un capvespre, les onades xocaven a la sorra de les costes feàcies mentre Nausica i Ulisses romanien als rompents mirant l’horitzó, pensant en el que perdrien quan Ulisses prengués el rumb de la seva llar. Així la tarda va transcórrer: en blanc, mirades perdudes i  paraules mudes. La passió ofegava els seus cors, mentre Ulisses besava la vora del mantell de Nausica i li deia, amb la veu trencada pel dolor: “Princeseta…”. Així se n’anà cap a la seva pàtria, sense mirar enrere i sense saber que, deixant a Nausica, deixava una esperança… esperança d’amor.

Ja de nit, Nausica, desconsolada, no podia parar de plorar. Va estar tres dies i tres nits sense menjar, sense passejar, sense jugar… sense viure.

Els seus pares, reis de Feàcia, desesperats per totes les pregàries dirigides als déus, varen decidir buscar-li un pretendent. Nausica,  plena de dolor, els suplicà que no ho fessin. Responent la petició, van aparèixer guerrers, prínceps i, fins i tot, reis de tots els pobles hel·lènics. Els dies passaven i, mentre les proves i concursos transcorrien, Nausica no cessava de plorar; els seus gemecs arribaren fins a l’Olimp, on van ser escoltats per Apol·lo. El déu baixà al món terrenal transformat en príncep de terres llunyanes per socórrer la dona que patia i vivia amb desesperació.

Apol·lo encantà Nausica: ella quedà rendida davant seu. Un cop celebrades les festes de prometatge, se l’emportà a l’illa de Lesbos,  on  li explicà qui era i d’on venia. Ella, confosa, tornà a sentir aquell dolor penetrant dins del seu cor en el moment en què despertà del somni i, adonant-se que el seu veritable i únic amor era Ulisses, va decidir guardar en el més profund del seu cor la imatge viva de l’heroi i viure en pau amb els seus records.

Andrea Martínez i Mar Morillo