Tag Archives: amor

Nausica: l’espera de l’amor

A trenc d’ alba, el vaixell que el rei feaci havia proporcionat al majestuós heroi ja estava preparat per a  la seva partida. Ulisses era a punt de marxar d’aquella illa i cloure la darrera part d’un viatge que havia durat 20 anys. En aquell moment, sentia que no volia anar-se’n, encara que recordava amb nostàlgia la seva estimada esposa. Amb tot i això, desitjava més que mai que els deus li posessin traves per tal de no marxar i tenir l’oportunitat d’estar amb Nausica uns dies més. Però justament la prova més dura que li havien posat els déus era enamorar-se d’aquella jove com si fos el primer cop que conegués l’amor. Revivia, així, el sentiment que havia experimentat feia tant de temps amb Penèlope i del qual només en conservava el record. El cas, però, era que, quan l’heroi estava a prop de Nausica, sentia que alguna cosa s’interposava entre ells dos. Ulisses concebia la seva atracció per la noia com una dolorosa traïció a l’esposa. Pujant lentament al vaixell, Ulisses no parava de mirar al seu voltant, intentant trobar el rostre de Nausica entre la multitud que l’acomiadava; mentre mirava, recordava cada moment de l’amor puríssim que havien viscut en l’illa feàcia. Entre record i record Ulisses cercava els ulls de Nausica, però no els podia trobar. L’absència de la noia just el dia de la seva partida fou per a l’heroi com una ferida. Però, quan ja semblava resignar-se, Ulisses va veure aparèixer Nausica com si d’un llamp es tractés; la jove va pujar per la passarel·la del vaixell, corrent sense pensar en el que feia, i, agafant a Ulisses pel braç, el va estrènyer contra el seu pit i li va demanar que anés a Ítaca a veure Penèlope per dir-li que ja no l’estimava com abans, que havia trobat l’amor en un altre lloc; després li demanà que tornés per estar amb ella… Ulisses, mirant-li els ulls plorosos li va prometre que ho faria i que tornaria. Li va demanar, així mateix, que l’esperés al lloc on es van veure per primer cop,  quan els arbres tornessin a fer créixer els seus fruits: llavors estarien junts per sempre i res no podria acabar amb aquell amor que sentien.

Quan Ulisses va anar-se’n, Nausica va pensar que mai més no tornaria a veure’l, però es resisitia a acceptar aquella premonició i va decidir esperar. Quan Ulisses va arribar a Ítaca i va retrobar Penèlope, tot va canviar dintre seu; llavors es va adonar que no podia abandonar-la després que ella l’hagués esperat tants anys. Al capdavall, Nausica era jove i podria refer la seva vida amb un altre home que realment la fes feliç. Perquè ell, en aquell retorn, s’havia adonat que l’amor que creia sentir per Nausica no podia superar el que desvetllava en ell Penèlope. Va comprendre, doncs, que només havia estat encantat per la bellesa i la dolçor d’aquella jove que va arribar-li al cor i que ell mai oblidaria.

Amb el pas del temps, van arribar les últimes neus i les primeres grans pluges; Nausica va anar a esperar Ulisses on ell li havia demanat, plena d’ il·lusió pel seu retorn, però el temps passava i cap senyal d’Ulisses no arribava. Va venir la calor, les fulles van començar a caure i altre cop s’instal·là el fred a l’illa feàcia. Nausica no abandonava l’esperança, però va acabar d’entendre que Ulisses seria sempre el seu amor, que el guardaria viu en el record, encara que un mar s’interposés entre ells dos, encara que les més altes muntanyes separessin les seves illes, encara que el fred o la calor la fessin emmalaltir cop rere cop… Ella sabia que Ulisses no tornaria, però no volia deixar d’anar al lloc de la seva cita cada cop que el primer arbre de l’illa comencés a florir. Esperaria eternament el retorn de l’amor, com el retorn de cada primavera; esperaria, pacient, que s’acomplís aquella promesa que ella i l’amant es van fer, com una aliança per a tota l’eternitat…

Noèlia Hernández

 

Anuncis