Tag Archives: clàssico-catalana

Teranyina clàssico-catalana

El meu comentari, el faré basant-me en tres assignatures: literatura catalana i les llengües clàssiques, ja que en aquest cas puc relacionar-les. Com que, a literatura catalana, estem llegint Màrius Torres, un poeta català en l’òrbita del simbolisme, he pensat de fer un comentari sobre tres poemes d’aquest gran autor: un és “Un altre Abril”,  l’altre “Esfinx interior” i, per últim, “Venus”, que es poden relacionar amb la mitologia. He de dir que el segon poema que he esmentat no està a l’antologia poètica “ Com un foc invisible”, però el vaig poder llegir al bloc de grec, en una entrada que s’anomena el “Centenari del naixement de Màrius Torres: L’esfinx”.

Primerament parlaré del poema “Un altre abril”, un poema meravellós, on hi ha dos grans referents metafòrics: l’aigua secreta (leitmotiv anafòric) i el mirall. Màrius Torres relaciona aquests elements amb la tristesa, el tema principal d’aquest poema. A més a més, he de dir que hi apareix un element mitològic, el personatge de Narcís, en grec Νάρκισσος , que va ser un fill de Cefís i de Liríope. Jo penso que apareix aquest personatge perquè és una connotació de l’aigua, ja que, a la història de Narcís, apareix l’aigua, la que fa de mirall per a Narcís, on ell es contempla i on es reflecteix la realitat: aquesta és la imatge que vol mostrar-nos Màrius Torres en el seu poema. El mite explica que era un noi de gran bellesa, del qual s’enamoraven tant homes com dones, però ell rebutjava les seves insinuacions i era insensible als requeriments amorosos de les nimfes. La nimfa que més l’estimava era Eco, que havia estat castigada per Hera -en grec Ἥρα- , qui la va condemnar a repetir les últimes paraules de tot allò que se li digués. Un dia, Eco va aconseguir parlar amb Narcís, però aquest, cruelment, es va negar a acceptar el seu amor i la nimfa, desolada, es va ocultar en una cova i allí es va consumir fins que només va quedar la seva veu. Per aquest motiu, Nèmesi, que és la deessa de la venjança, va castigar Narcís: va fer que s’enamorés de la seva pròpia imatge, reflectida a les aigües d’una font. Narcís era incapaç d’apartar-se de la seva pròpia imatge, per això va acabar llançant-se dins les aigües. Al lloc on el seu cos va caure, va néixer una flor molt bella, que va fer honor al nom i a la memòria de Narcís.

En segon lloc m’agradaria parlar del poema “Esfinx interior”.

El primer que m’agradaria comentar d’aquest poema és el títol, ja que ens dóna moltes pistes per saber de què tracta la composició. El títol ja mostra el símbol fonamental que articula el poema “Esfinx interior”. Per una banda, hi ha un element mitològic, l’esfinx, figura pròpia de les mitologies grega i egípcia: un monstre amb cos de lleó i rostre humà. Aquesta paraula prové del grec Σφινξ, aparentment derivat del verb σφινγω, sfingo, que significa “estrènyer”. En la mitologia grega, l’esfinx era dotada d’ales d’ocell de presa i tenia el rostre de dona. Sovint s’utilitzava com a motiu decoratiu de les tombes. El seu mite està íntimament lligat a Èdip, un heroi de la mitologia grega, concretament del cicle tebà, fill de Laios i Iocasta. Èdip, sense saber-ho, matà el seu pare i contragué matrimoni amb la seva mare. L’esfinx, en el mite d’Èdip és aquella figura que s’interposa en el seu camí amb interrogants aparentment irresolubles, però que l’heroi és capaç de contestar a la perfecció: així s’obre, per a ell, el camí de la ciutat, tebes, i arriba per a l’Esfinx l’hora de suprema desesperació (es llança a l’abim). L’esfinx de Màrius Torres, però, és una esfinx particular, ja que es tracta d’una figura espiritual: ella també proposa un enigma, però aquest té més a veure amb el sentit de la vida i la perplexitat de tot home davant de la mort i de l’eternitat.

Per últim, m’agradaria tractar el poema de “ Venus”.

El poema de “Venus” és un exemple de com l’emoció sentida es fa paraula i meditació poètica. Al llarg d’aquesta composició, es pot observar la sensació que desperta en el poeta la contemplació d’una escultura de Venus. Si relacionem el poema amb la mitologia, es pot dir que Venus és la deessa de l’amor i de la bellesa, en grec coneguda com Afrodita, Ἀφροδίτη. Sembla que l’autor recrimini a l’estàtua la seva mirada i el seu aspecte inalterables malgrat el pas dels anys. Un aspecte que contrasta amb la condició mortal, passatgera, del poeta i, en general, de tots els homes. Cal afegir, a més, la circumstància personal de l’autor que, en aquests moments, vivia la guerra civil, aïllat de tota la família i reclòs al sanatori per curar-se de la seva  malaltia: el contrast, doncs, es fa encara més evident.

Ariadna Jiménez

Anuncis