Tag Archives: final

Nausica. Un altre final

Nausica patia per la imminent partida de l’heroi que tant havia admirat quan sentia narrar les seves gestes. Ulisses es va convertir en l’home dels seus somnis. Des del dia en què va naufragar en terres feàcies, la princesa es va anar retrobant amb el rei d’Ítaca en cadascun dels seus somnis: el sentia, així, a prop i distant. A mesura que passaven els dies es va adonar que estava sorgint un nou sentiment dintre seu, indescriptible i totalment nou. Sentia que, en marxar Ulisses, la seva ànima marxaria amb ell i mai no podria recuperar-la.  L’amor innocent i l’orgull de tenir el cèlebre heroi al seu costat, es va anar metamorfosant en una mena d’obsessió, de desig de possessió que la dominava. Ja no era mestressa de la seva voluntat, ell n’era el conductor. El sentiment de pèrdua l’anava ofegant cada vegada més i estava disposada a fer l’impossible per evitar la marxa d’Ulisses. Dia rere dia maquinava  estratègies per frenar la seva partida, però això només l’anava allunyant de qui tant estimava. Tanmateix, s’havia proposat d’aconseguir-ho.Va arribar, inesperadament, el dia de partida de l’heroi per prosseguir el seu camí cap a Ít aca. Com a darrer recurs, Nausica va insistir en el seu propòsit, qualificant Penèlope de dona infidel. No va dubtar a assegurar que l’espera de l’esposa havia finalitzat feia molts anys i que aquella no havia vacil·lat a tenir diversos amants. Ulisses, ple de dolor, no va creure aquesta infàmia i, amb el cor trencat, va partir cap a l’illa enyorada, menyspreant la desesperança i la nostàlgia que omplien la mirada de Nausica.

Thaïs Garcia

Anuncis

Final alternatiu de Nausica

Quan ja estava tot preparat i el vaixell era a punt de sortir, una veu femenina va cridar el nom d’Ulisses. Ulisses, sorprès, es va girar i va veure que aquesta veu provenia de Nausica.  Tot seguit va apropar-se a ella, i la jove li va dir que no marxés cap a Ítaca, allà on la seva dona Penèlope l’esperava. Nausica li va oferir tot tipus de riqueses i d’amor a canvi que ell no es fes a la mar en aquell vaixell, ja que realment l’estimava i no el volia perdre per res del món. En un primer moment, Ulisses no va acceptar el tracte, perquè sentia l’obligació de tornar al costat de la seva esposa i del seu fill, així que va decidir pujar a l’embarcació i tornar a reunir-se amb la família. Però quan ja era a  dues milles  de la costa, les paraules de Nausica van començar a ressonar-li en el cap i, de mica en mica, es van apoderar del seu cor. Sense pensar-s’ho dues vegades, es va llençar de cap al mar i va nedar fins a la costa; allí va trobar la donzella plorant la seva pèrdua. L’heroi la prengué en els seus braços, la besà i li declarà el seu amor. Ulisses acceptà, finalment, la proposta de Nausica i no tardà a demanar la mà de la noia al rei Alcínous. Així fou com la jove princesa es convertí en esposa de l’heroi.

Ariadna Jiménez i Marc Cortés

Final alternatiu de Nausica: relat de déus i herois

Era un capvespre, les onades xocaven a la sorra de les costes feàcies mentre Nausica i Ulisses romanien als rompents mirant l’horitzó, pensant en el que perdrien quan Ulisses prengués el rumb de la seva llar. Així la tarda va transcórrer: en blanc, mirades perdudes i  paraules mudes. La passió ofegava els seus cors, mentre Ulisses besava la vora del mantell de Nausica i li deia, amb la veu trencada pel dolor: “Princeseta…”. Així se n’anà cap a la seva pàtria, sense mirar enrere i sense saber que, deixant a Nausica, deixava una esperança… esperança d’amor.

Ja de nit, Nausica, desconsolada, no podia parar de plorar. Va estar tres dies i tres nits sense menjar, sense passejar, sense jugar… sense viure.

Els seus pares, reis de Feàcia, desesperats per totes les pregàries dirigides als déus, varen decidir buscar-li un pretendent. Nausica,  plena de dolor, els suplicà que no ho fessin. Responent la petició, van aparèixer guerrers, prínceps i, fins i tot, reis de tots els pobles hel·lènics. Els dies passaven i, mentre les proves i concursos transcorrien, Nausica no cessava de plorar; els seus gemecs arribaren fins a l’Olimp, on van ser escoltats per Apol·lo. El déu baixà al món terrenal transformat en príncep de terres llunyanes per socórrer la dona que patia i vivia amb desesperació.

Apol·lo encantà Nausica: ella quedà rendida davant seu. Un cop celebrades les festes de prometatge, se l’emportà a l’illa de Lesbos,  on  li explicà qui era i d’on venia. Ella, confosa, tornà a sentir aquell dolor penetrant dins del seu cor en el moment en què despertà del somni i, adonant-se que el seu veritable i únic amor era Ulisses, va decidir guardar en el més profund del seu cor la imatge viva de l’heroi i viure en pau amb els seus records.

Andrea Martínez i Mar Morillo

Nausica i la seva confessió final

Nausica: Daimó, jo et deixo. També mon comiat vull dâ an el hoste

Daimó: Princesa, no podreu: massa sou trèmula. Resteu aquí.

Nausica: Seré ferma i serena perquè ho vull. (Baixa els graons amb majestat graciosa)

Reina: (Que la veu venir). Filla!

Nausica: (Al rei) ¿Deu llicència, pare?

(Assentiment del rei)

Ulisses: Princesa…

Nausica: Ara que sóc coneixedora del vostre passat, comprenc que res no us unirà a la nostra terra.  Feàcia no viurà felices noces reials, mes jo sempre honraré el vostre nom: servaré sempre el record d’aquest dia joiós en què la infanta feàcia conegué el sobirà d’Ítaca.

Ulisses: No só mereixedor de vós,  jove nimfa;  vostra puresa representa molt més que allò que un guerrer com jo pugui apreciar. Ma pacient dona Penèlope encén el foc de la nostra llar, per vigèsim any plora la meva partida. Sé que vós podeu entendre ‘quest dolor.

Nausica: I més que l’entendré amb l’adéu de la vostra partida! Mes ou-me! No us oblideu que, creuant els camins de Posidó, vós veureu una flama. Una flama d’amor que crema per dins,  brillant més que el déu Sol.

Ulisses: Mai no oblidaré tes paraules, dolça flor de primavera, mes marxaré prest, així el vostre dolor no serà tan gran.

(Precipitadament gira el rostre i se’n va)

Nausica: Per Zeus, que algú em torni l’alegre innocència d’altre temps i tregui del meu cor aquest sentiment de dolor!

(S’agenolla i plora davant del mar)

FI

Carla Asensio