Tag Archives: herba

Entre l’herba i els núvols

Jo vaig treballar les Tannkas a l’aula i realment em van agradar molt.

Màrius Torres aconsegueix crear, a través d’aquestes composicions poètiques d’origen japonès, imatges que no deixen indiferent el lector.

Amb “El dia” i “La nit”, Màrius Torres apel·la als sentits, amb diferents imatges i sensacions que experimenta quan el sol és ben alt i ho il·lumina tot, o quan, un cop s’ha post, la foscor envaeix el món. Per a Màrius Torres, de dia nosaltres no sóm més que unes ombres fràgils, que el vent s’emporta d’un costat a l’altre, sempre amb la mateixa rutina, en un mateix paisatge. L’aigua és un element indispensable en la poesia de Torres, i, de nit, el cor del poeta és com una illa en un mar de silenci, sense rumb, en un somni on confon realitat i fantasia, i en el qual els ocells, que es troben entre l’herba i els núvols, el busquen.

Elements de la natura com “un arbre”, “atzarola” o “rosa”, ens recorden el cicle inevitable de tots els éssers animats i la brevetat de la vida. L’arbre viu entre l’aire i, de nit, quan ningú se n’adona, creix, com si les seves branques fossin dits que intenten tocar les estrelles. Un cop mort, ell ja no creixerà, però farà créixer la flama d’un foc ardent. I Màrius Torres ens fa entendre que, d’aquest cicle, ningú no en pot escapar, ni tan sols l’home, que es creu ésser superior, que sembla que tingui una impertinent necessitat d’allargar la vida i de perpetuar-se. Per què no és l’home com una atzarola, que, tot just esclata, el vent fa dels seus pètals ales de papallona? Nosaltres som també una flor de recança: naixem per començar a morir,  la joventut arriba aviat i esclaten els sentiments i les passions, però tan ràpid com arriba se’n va, talment pètals que es desprenen, fràgils, i se’ls emporta el vent per no tornar mai més.

I tan perfectes que ens creiem a vegades, però com ens agradaria morir com una rosa! Torres ens mostra la facilitat que té la rosa per morir i, tot i que ell vol viure espiritualment, lamenta no poder participar en la simplicitat de la natura en el moment definitiu, aquell a què tothom té tanta por: la mort.

En la tannka “La mort”, torna a aparèixer la idea de surar sobre un mar, tal com ho fan les fulles dels arbres que, a prop de la ribera, tenen un viure tan sensible i una mort tan secreta.  La idea de la mort és un element ambigu en la poesia de Torres. En el vers d’una tannka, hi al·ludeix amb el recurs de l’antítesi: la primavera, diu el poeta, llisca sobre les tombes, però no pot entrar-hi. I és que tot renaixement, tot esclat de vida, ha passat abans per un procés de mort, d’anul·lació: així és en la natura i en la vida humana.

El sentiment de l'”Amor”, el poeta el presenta gairebé sempre lligat al de dolor o de recança. Ara bé, Torres no manifesta un dolor desesperat, sinó que l’expressa discretament i elegant, espiritual. I l’element “aigua” torna a ser present en aquesta tannka, en què el poeta presenta l’amor com un sentiment que fa respecte, però que omple de sol els braços trèmuls dels qui l’acullen. L’amor ho pot tranformar tot, pot aconseguir que la tristesa sigui dolça cor endins. Provoca llàgrimes, però el seu origen és tan pur, que no pot sinó qualificar-lo com una alegria feble: feble perquè a les persones se’ns pot trencar el cor amb tan sols unes paraules; alegria, però, al capdavall, perquè és la màxima sensació de felicitat i de plenitud que pot experimentar l’ésser humà i val la pena arriscar-s’hi.

Màrius Torres aconsegueix que mirem el món des d’un altre punt de vista, amb dubtes existencials i solitud per entremig, com una condemna per a l’home, però sempre amb un mínim d’esperança i amb la bellesa de la natura per companyia. A més, és una poesia oberta a la reflexió i a múltiples interpretacions.

Sara Cañizares 2.2

Anuncis