Tag Archives: Nausica

Nausica: l’espera de l’amor

A trenc d’ alba, el vaixell que el rei feaci havia proporcionat al majestuós heroi ja estava preparat per a  la seva partida. Ulisses era a punt de marxar d’aquella illa i cloure la darrera part d’un viatge que havia durat 20 anys. En aquell moment, sentia que no volia anar-se’n, encara que recordava amb nostàlgia la seva estimada esposa. Amb tot i això, desitjava més que mai que els deus li posessin traves per tal de no marxar i tenir l’oportunitat d’estar amb Nausica uns dies més. Però justament la prova més dura que li havien posat els déus era enamorar-se d’aquella jove com si fos el primer cop que conegués l’amor. Revivia, així, el sentiment que havia experimentat feia tant de temps amb Penèlope i del qual només en conservava el record. El cas, però, era que, quan l’heroi estava a prop de Nausica, sentia que alguna cosa s’interposava entre ells dos. Ulisses concebia la seva atracció per la noia com una dolorosa traïció a l’esposa. Pujant lentament al vaixell, Ulisses no parava de mirar al seu voltant, intentant trobar el rostre de Nausica entre la multitud que l’acomiadava; mentre mirava, recordava cada moment de l’amor puríssim que havien viscut en l’illa feàcia. Entre record i record Ulisses cercava els ulls de Nausica, però no els podia trobar. L’absència de la noia just el dia de la seva partida fou per a l’heroi com una ferida. Però, quan ja semblava resignar-se, Ulisses va veure aparèixer Nausica com si d’un llamp es tractés; la jove va pujar per la passarel·la del vaixell, corrent sense pensar en el que feia, i, agafant a Ulisses pel braç, el va estrènyer contra el seu pit i li va demanar que anés a Ítaca a veure Penèlope per dir-li que ja no l’estimava com abans, que havia trobat l’amor en un altre lloc; després li demanà que tornés per estar amb ella… Ulisses, mirant-li els ulls plorosos li va prometre que ho faria i que tornaria. Li va demanar, així mateix, que l’esperés al lloc on es van veure per primer cop,  quan els arbres tornessin a fer créixer els seus fruits: llavors estarien junts per sempre i res no podria acabar amb aquell amor que sentien.

Quan Ulisses va anar-se’n, Nausica va pensar que mai més no tornaria a veure’l, però es resisitia a acceptar aquella premonició i va decidir esperar. Quan Ulisses va arribar a Ítaca i va retrobar Penèlope, tot va canviar dintre seu; llavors es va adonar que no podia abandonar-la després que ella l’hagués esperat tants anys. Al capdavall, Nausica era jove i podria refer la seva vida amb un altre home que realment la fes feliç. Perquè ell, en aquell retorn, s’havia adonat que l’amor que creia sentir per Nausica no podia superar el que desvetllava en ell Penèlope. Va comprendre, doncs, que només havia estat encantat per la bellesa i la dolçor d’aquella jove que va arribar-li al cor i que ell mai oblidaria.

Amb el pas del temps, van arribar les últimes neus i les primeres grans pluges; Nausica va anar a esperar Ulisses on ell li havia demanat, plena d’ il·lusió pel seu retorn, però el temps passava i cap senyal d’Ulisses no arribava. Va venir la calor, les fulles van començar a caure i altre cop s’instal·là el fred a l’illa feàcia. Nausica no abandonava l’esperança, però va acabar d’entendre que Ulisses seria sempre el seu amor, que el guardaria viu en el record, encara que un mar s’interposés entre ells dos, encara que les més altes muntanyes separessin les seves illes, encara que el fred o la calor la fessin emmalaltir cop rere cop… Ella sabia que Ulisses no tornaria, però no volia deixar d’anar al lloc de la seva cita cada cop que el primer arbre de l’illa comencés a florir. Esperaria eternament el retorn de l’amor, com el retorn de cada primavera; esperaria, pacient, que s’acomplís aquella promesa que ella i l’amant es van fer, com una aliança per a tota l’eternitat…

Noèlia Hernández

 

Anuncis

La història alternativa de Nausica: una versió cavalleresca

Des que era ben petita, la meva àvia m’explica la història de Nausica; ara jo us la vull explicar a vosaltres:

Tot va començar un matí ennuvolat, a la riba del mar de l’illa dels Feacis. Allà hi havia una bonica princesa, filla del rei, alta i prima, amb els cabells rossos i arrissats, cantant una cançó i rentant la roba amb les seves donzelles. De cop i volta, de la mar va sortir un vaixell destrossat, mig enfonsat, amb un home, que més que un home semblava una divinitat. Just en aquell moment, del cel van sortir uns rajos de sol tot il·luminant el nàufrag.  Ell era tot el que una dona pot demanar: cabells morens, musculat i molt atractiu; però es presentà davant la princesa amb les robes estripades, gairebé nu. Les serventes es van espantar; no pas, però, Nausica, que va restar bocabadada, esperant que el desconegut s’acostés. Ell es va sorprendre de la decisió i la serenitat de la jove. Tot d’una li digué:

– Bon dia, formosa donzella, no t’espantes de veure’m? No corres amb les teves amigues?

– Espantar-me jo? Per què? No ets home igual que els altres? Jo no marxo perquè mai no havia vist ningú com tu.

– Com jo? Què vols dir? Tan salvatge o tan intrèpid?

– Tan salvatge, tan ben plantat. Mai no hauria pensat que fossis així. Jo sé que tu ets el famós Ulisses, el protagonista de totes aquelles gestes que a mi sempre m’havien explicat i, ara que t’he vist, no vull deixar passar ni un sol dia d’estar al teu costat; vull ser, si tu m’ho permets, la pròxima protagonista de la teva intrèpida aventura.

-De veritat que vols venir amb mi? No crec que sigui una bona decisió que una dona fràgil, sofisticada i bonica com tu vingui a lluitar amb els més vils del planeta. Pensa-t’ho, però sàpigues que, des d’ara, tu seràs la donzella per qui lluitaré en totes les batalles.

– No sóc com tu penses, deixa’m demostrar-t’ho. T’assguro que, per tu, faria baixar el cel a la terra i mataria el mateix diable per estar al teu costat. Ara bé, hauràs de parlar amb el rei, el meu pare, perquè em permeti acompanyar-te.

-Sí, parlaré amb el rei i pots estar segura que tot sortirà com desitgem perquè l’amor que acabem de declarar-nos avui és i serà el més fort de tots els que han existit, capaç de vèncer tots els obstacles.

Annia Garcia i Ana Rosa

Nausica. Un altre final

Nausica patia per la imminent partida de l’heroi que tant havia admirat quan sentia narrar les seves gestes. Ulisses es va convertir en l’home dels seus somnis. Des del dia en què va naufragar en terres feàcies, la princesa es va anar retrobant amb el rei d’Ítaca en cadascun dels seus somnis: el sentia, així, a prop i distant. A mesura que passaven els dies es va adonar que estava sorgint un nou sentiment dintre seu, indescriptible i totalment nou. Sentia que, en marxar Ulisses, la seva ànima marxaria amb ell i mai no podria recuperar-la.  L’amor innocent i l’orgull de tenir el cèlebre heroi al seu costat, es va anar metamorfosant en una mena d’obsessió, de desig de possessió que la dominava. Ja no era mestressa de la seva voluntat, ell n’era el conductor. El sentiment de pèrdua l’anava ofegant cada vegada més i estava disposada a fer l’impossible per evitar la marxa d’Ulisses. Dia rere dia maquinava  estratègies per frenar la seva partida, però això només l’anava allunyant de qui tant estimava. Tanmateix, s’havia proposat d’aconseguir-ho.Va arribar, inesperadament, el dia de partida de l’heroi per prosseguir el seu camí cap a Ít aca. Com a darrer recurs, Nausica va insistir en el seu propòsit, qualificant Penèlope de dona infidel. No va dubtar a assegurar que l’espera de l’esposa havia finalitzat feia molts anys i que aquella no havia vacil·lat a tenir diversos amants. Ulisses, ple de dolor, no va creure aquesta infàmia i, amb el cor trencat, va partir cap a l’illa enyorada, menyspreant la desesperança i la nostàlgia que omplien la mirada de Nausica.

Thaïs Garcia

Final alternatiu de Nausica

Quan ja estava tot preparat i el vaixell era a punt de sortir, una veu femenina va cridar el nom d’Ulisses. Ulisses, sorprès, es va girar i va veure que aquesta veu provenia de Nausica.  Tot seguit va apropar-se a ella, i la jove li va dir que no marxés cap a Ítaca, allà on la seva dona Penèlope l’esperava. Nausica li va oferir tot tipus de riqueses i d’amor a canvi que ell no es fes a la mar en aquell vaixell, ja que realment l’estimava i no el volia perdre per res del món. En un primer moment, Ulisses no va acceptar el tracte, perquè sentia l’obligació de tornar al costat de la seva esposa i del seu fill, així que va decidir pujar a l’embarcació i tornar a reunir-se amb la família. Però quan ja era a  dues milles  de la costa, les paraules de Nausica van començar a ressonar-li en el cap i, de mica en mica, es van apoderar del seu cor. Sense pensar-s’ho dues vegades, es va llençar de cap al mar i va nedar fins a la costa; allí va trobar la donzella plorant la seva pèrdua. L’heroi la prengué en els seus braços, la besà i li declarà el seu amor. Ulisses acceptà, finalment, la proposta de Nausica i no tardà a demanar la mà de la noia al rei Alcínous. Així fou com la jove princesa es convertí en esposa de l’heroi.

Ariadna Jiménez i Marc Cortés

Final alternatiu de Nausica: relat de déus i herois

Era un capvespre, les onades xocaven a la sorra de les costes feàcies mentre Nausica i Ulisses romanien als rompents mirant l’horitzó, pensant en el que perdrien quan Ulisses prengués el rumb de la seva llar. Així la tarda va transcórrer: en blanc, mirades perdudes i  paraules mudes. La passió ofegava els seus cors, mentre Ulisses besava la vora del mantell de Nausica i li deia, amb la veu trencada pel dolor: “Princeseta…”. Així se n’anà cap a la seva pàtria, sense mirar enrere i sense saber que, deixant a Nausica, deixava una esperança… esperança d’amor.

Ja de nit, Nausica, desconsolada, no podia parar de plorar. Va estar tres dies i tres nits sense menjar, sense passejar, sense jugar… sense viure.

Els seus pares, reis de Feàcia, desesperats per totes les pregàries dirigides als déus, varen decidir buscar-li un pretendent. Nausica,  plena de dolor, els suplicà que no ho fessin. Responent la petició, van aparèixer guerrers, prínceps i, fins i tot, reis de tots els pobles hel·lènics. Els dies passaven i, mentre les proves i concursos transcorrien, Nausica no cessava de plorar; els seus gemecs arribaren fins a l’Olimp, on van ser escoltats per Apol·lo. El déu baixà al món terrenal transformat en príncep de terres llunyanes per socórrer la dona que patia i vivia amb desesperació.

Apol·lo encantà Nausica: ella quedà rendida davant seu. Un cop celebrades les festes de prometatge, se l’emportà a l’illa de Lesbos,  on  li explicà qui era i d’on venia. Ella, confosa, tornà a sentir aquell dolor penetrant dins del seu cor en el moment en què despertà del somni i, adonant-se que el seu veritable i únic amor era Ulisses, va decidir guardar en el més profund del seu cor la imatge viva de l’heroi i viure en pau amb els seus records.

Andrea Martínez i Mar Morillo

Nausica i la seva confessió final

Nausica: Daimó, jo et deixo. També mon comiat vull dâ an el hoste

Daimó: Princesa, no podreu: massa sou trèmula. Resteu aquí.

Nausica: Seré ferma i serena perquè ho vull. (Baixa els graons amb majestat graciosa)

Reina: (Que la veu venir). Filla!

Nausica: (Al rei) ¿Deu llicència, pare?

(Assentiment del rei)

Ulisses: Princesa…

Nausica: Ara que sóc coneixedora del vostre passat, comprenc que res no us unirà a la nostra terra.  Feàcia no viurà felices noces reials, mes jo sempre honraré el vostre nom: servaré sempre el record d’aquest dia joiós en què la infanta feàcia conegué el sobirà d’Ítaca.

Ulisses: No só mereixedor de vós,  jove nimfa;  vostra puresa representa molt més que allò que un guerrer com jo pugui apreciar. Ma pacient dona Penèlope encén el foc de la nostra llar, per vigèsim any plora la meva partida. Sé que vós podeu entendre ‘quest dolor.

Nausica: I més que l’entendré amb l’adéu de la vostra partida! Mes ou-me! No us oblideu que, creuant els camins de Posidó, vós veureu una flama. Una flama d’amor que crema per dins,  brillant més que el déu Sol.

Ulisses: Mai no oblidaré tes paraules, dolça flor de primavera, mes marxaré prest, així el vostre dolor no serà tan gran.

(Precipitadament gira el rostre i se’n va)

Nausica: Per Zeus, que algú em torni l’alegre innocència d’altre temps i tregui del meu cor aquest sentiment de dolor!

(S’agenolla i plora davant del mar)

FI

Carla Asensio