Guerra i pietat a Antígona: la veu dels segles

Ens proposem de resseguir aquests dos temes, guerra i pietat, que considerem claus en el mite d’Antígona, recollint les paraules més significtives que n’han dit alguns dels autors que han triat la història de l’heroïna grega per parlar dels homes, de les seves virtuts i els seus defectes. Hem basat la nostra recerca en tres obres: l’Antigona de Sòfocles, la traducció que en va fer Carles Riba en les primeres dècades del XX i la reelaboració de Salvador Espriu durant els anys 60.

GUERRA

font: Bloc de: enriquegutierrezmiranda

CARLES RIBA:
Corifeu: Set capitans, als set portals
arrengats, iguals contra iguals, han deixat
al Zeus de les fugues bronzinis tributs;
fora els dos mísers que, nats d’un sol
pare i mare, contra ells mateixos dreçant
les llances d’igual senyoria, han tingut
part en una mort l’un i l’altre.

SÒFOCLES:
Corifeu: Ἐπτὰ λοχαγοὶ γὰρ ἐφ᾿ἑπτὰ πύλαις
ταχθέντες ἴσα…ρός ἴσους ἔλιπον
Ζηνὶ Τροπαίῳ πὰγχαλκα τέλη,
πλὴν τοῖν στυγεροῖν, ὣ πατρὸς ἑνὸς
μητρός τε μιᾶς φύντε καθ᾿αὑτοῖν
δικρατεῖς λόγχας στήσαντ᾿ἔχετον
κοινοῦ θανάτου μέρος ἄμφω.

En aquest fragment d’Antígona, es pot veure la lluita fratricida, entre Polinices i Etèocles. Es pot veure, també, com, per egoisme, moren l’un en mans de l’altre, tal com va predir Èdip, el seu pare. Efectivament, Èdip prediu la seva mort després que els seus propis fills es burlessin d’ell, l’home que havia matat el seu propi pare i s’havia casat amb la seva mare.
El motiu de la guerra entre germans es tractat de manera més extensa en l’obra de Sòfocles que no pas en la de Salvador Espriu, tot i que Espriu també es basa en l’obra clàssica Els set contra Tebes. En qualsevol cas, la lluita fratricida té, en l’Antígona d’Espriu un valor simbòlic: el pecat més greu que poden cometre els homes.

PIETAT

font: mindsriddle

SALVADOR ESPRIU:
ANTÍGONA: El vent allunya la pluja, les estrelles miren tota la nit. Semblen els ulls de Iocasta, multiplicats innombrables i potents, que esperen des del misteri. Ella preferia Etèocles, però aquest cos és, tanmateix, el del seu altre fill. Jo el vestia i el despullava, de petit, i el bressolava perquè s’adormís. M’agafava les trenes i em feia mal… Allunya els ocells! La nit passa de pressa, aviat Tebes es despertarà. Ulls, ara no mireu. Que la terra colgui aquests trossos. On és la teva força, Polinices, el més estimat de tots els joves de Tebes, on és el teu coratge, causant de baralles, mal aconsellat? Si no purificat per les flames, que almenys la terra t’aculli, mentre et guien per la foscor els ulls de Iocasta.

CARLES RIBA:
ANTÍGONA: Ves si em vols ser companya d’obra i de fatic.
ISMENE: Quina aventura! Cap on va el teu pensament?
ANTÍGONA: Si el cos aixecaries amb aquesta mà (mostrant la seva).
ISMENE: Què, penses enterrar-lo, quan se l’ha interdit?
ANTÍGONA: Sí, és sang meva, i teva, fins si tu no vols:
germà; i de traïdora no em convenceran.
ISMENE: Ah, temerària! Contra el que ha manat Creont?
ANTÍGONA: Però és que un dret a fer-me lluny dels meus no el té.

ANTÍGONA DE SÒFOCLES:
ΑΝ: Εἰ ξυμπονήσεις καὶ ξυνεργάσῃ σκόπει.
ΙΣ: Ποῖόν τι κινδύνευμα: ποῖ γνώμης ποτ᾿ εἶ;
ΑΝ: Εἰ τὸν νεκρὸν ξὺν τῇδε κουφιεῖς χερί.
ΙΣ: Ἧ γὰρ νοεῖς θάπτειν σφ᾿, ἀπόρρητον πόλει;
ΑΝ: Τὸν γοῦν ἐμὸν καὶ τὸν σόν, ἢν σὺ μὴ θέλῃς,
ἀδελφόν· οὐ γὰρ δὴ προδοῦσ᾿ ἁλώσομαι.
ΙΣ: Ὦ σχετλία, Κρέοντος ἀντειρηκότος;
ΑΝ: Ἀλλ᾿ οὐδὲν αὐτῷ τῶν ἐμῶν [μ᾿] εἴργειν μέτα.

A primer cop d’ull, a la vida real, hom pot pensar que la pietat és una mostra de feblesa. Quan un noi o noia plora davant algú, el seu gest és interpretat com una mostra de fragilitat. Tanmateix, espriu capgira aquesta apreciació: la compassió és virtut dels valents, dels agosarats. Efectivament, Antígona, moguda per la pietat, té el valor d’enterrar el seu germà Polinices, transgredint el decret de Creont. En canvi, la seva germana Ismene representa la covardia de qui tem per la seva vida i es fa enrere davant l’amenaça del poder: a ella no li és donat de ser compassiva; la por covarda li ho impedeix.

Thaïs Jiménez
Marina Garcia

Antígona i Horàcia, seguint el fil del mite.

http://www.louvre.fr/en/routes/eugene-delacroix

Antígona, com tots sabem, és el mite que encarna el gest valent contra les lleis del tirà i la defensa decidida de la pietat i la compassió. L’obra de Sòfocles ha estat punt de partida per a la creació d’altres personatges femenins dins la història literària.

En la mitologia romana, la figura d’Horàcia representa una actitud similar i alhora diferent de la d’Antígona. Cal seguir el relat de Titus Livi  (Ab urbe condita), per conèixer el curs dels fets: Durant el regnat de Tul·li Hostili es produí un enfrontament entre Roma i Alba. Per solucionar el conflicte, ambdues ciutats designaren uns representants que lluitarien en nom de tots: els tres germans Horacis per part de Roma i els tres germans Curiacis per part d’Alba. Uns i altres eren amics, però, malgrat el prec de les respectives dones i promeses (entre elles, Horàcia Camil·la), l’enfrontament es va produir i va ser sagnant. Quan ja havien mort dos germans Horacis, el tercer simulà fugir i matà per separat els tres Curiacis. Quan tornà vencedor a casa, es trobà la seva germana Camil·la, promesa d’un dels Curiacis, desesperada pel dolor. El germà, sense gens de compassió, la travessà amb l’espasa, assegurant que mereixia aquest càstig una romana que plorava per un enemic. Encara que el condemnaren a mort per assassinat, el poble el perdonà. Aquest és un exemple, portat fins a l’extrem, de l’ideal romà d’anteposar els interessos generals als personals. Seguint aquest ideal, el pare dels Horacis negà la sepultura a la pròpia filla en el mausoleu familiar.

Nosaltres hem comparat les figures d’Antígona i d’Horàcia, així com el mite i la llegenda teixit entorn de cadascuna d’elles. De la comparació, n’hem extret  aquestes coincidències:

• La guerra entre els homes com un acte arbitrari i destructiu: els que abans s’estimaven tot d’una es donen mort; el plany de dolor de les dones que clamen per la pau i per la reconciliació.
• La crueltat fratricida: Etèocles i Polinices matant-se l’un a l’altre, Horaci travessant amb l’espasa la pròpia germana.
• L’obcecació pels ideals de país, de pàtria o de ciutat, que anul·len les lleis més elementals de compassió i de solidaritat entre els individus.

Així, Antígona, moguda per la compassió cap a Polinices, i Horàcia, desfeta de dolor per la pèrdua de Curiaci, moren a mans d’uns homes superbs i cruels, mancats de pietat, inics a ulls dels déus que, ara i sempre, exigeixen dels humans una “engruna de perdó i tolerància” (Salvador Espriu, Primera història d’Esther).

Jordi B., Sara C., Anna P. i Anna M.

I el mirall de la veritat s’esmicolà en mil bocins

http://rboada.byethost11.com/miralltrencat/image/mirall_trencat.jpg

ALTÍSSIM: “Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.”

Primera història d’Esther, Salvador Espriu.

La visió de Salvador Espriu reflecteix el desengany que sent l’autor davant del panorama de l’Espanya del seu temps. També el desengany que impregna la seva visió de la condició humana. D’altra banda, el concepte de la veritat de Salvador Espriu es basa en la idea de fragmentarietat: cada persona posseeix un fragment de veritat i sovint aquest fet esdevé motiu de baralles i de guerres.

Fruit d’aquesta concepció és el retrat que Espriu fa de la naturalesa humana en les seves obres: els personatges hi adquireixen categoria de símbol; cada un d’ells reflecteix una engruna de veritat del mirall esmicolat; veritat massa sovint amarga perquè els personatges desprenen obscuritat, confusió, lament, dolor.

Espriu descriu l’ésser humà mitjançant l’atribució de formes de ser diferents a cadascun dels personatges. Cadascun d’ells representa una actitud; a voltes, una virtut; més sovint, però, un vici o defecte de l’ésser humà.

Antígona: Honestedat, justícia. És rebel per pietat. Inflexible en les seves decisions, sempre i quan s’acompleixin les lleis divines. Coratjosa i obstinada.

Polinices: Mostra una de les cares fosques de l’ésser humà, la venjança…

Etèocles: És el germà d’Antígona. Empès per l’ambició i pel seu oncle Creont, lluita a la guerra contra el seu germà Polinices, on ambdós germans moren.

Creont (tirà): Mostra la cobdícia i l’ambició. En el context de l’obra, remet al dictador Franco.

Ismene: la germana d’Antígona representa la por i la covardia, la indecisió i l’oblit. És una dona feble i poruga.

Euridice: Encarna el pessimisme. És la muller de Creont, i se situa en una posició d’equilibri entre Euriganeia i Astimedusa.

Euriganeia: És la força moral que recolza Antígona. És dominada pel dolor i representa el pes de la fatalitat i la desesperació: ha perdut tots els seus fills en la guerra.

Astimedusa: Representa l’optimisme, la incredulitat davant dels auguris de Tirèsies.

Tirèsies: És capaç de preveure el futur, ens mostra què passarà. Amb tot i això, es desconeix a si mateix. La ceguesa és un element que reforça aquesta darrera afirmació.

Eumolp: Un dels “alter ego” d’Espriu. Mostra una mentalitat moderna i progressista. Té una actitud irònica davant la vida, ja que és un geperut del qual tothom es burla. Representa el savi boig; és a dir, dóna cos a la idea que les aparences són ben lluny de la veritat.

Consellers de Creont: Són les persones que adulen el monarca per mantenir els seus privilegis. No els importa donar la raó a qui manifestament transgredeix les lleis del sentit comú.

El Lúcid Conseller: És un personatge crític que ens fa reflexionar sobre els fets i successos de l’obra, fent veure els mòbils, a vegades inconfessables, de cadascun dels personatges. També el podem considerar un “alter ego” de l’autor.

Poble, Guerrers, Guardes…..: Es mostren servils davant del dictador per tal d’obtenir pa, és a dir, de garantir la subsistència.

Sintetitzant: Amb tots els personatges, obtenim una visió amb cara i ulls de les emocions, sentiments, … que es vivien a la Guerra Civil Espanyola. Alguns personatges reflecteixen la por que vivia el poble. D’altres, la rebel·lia davant les injustícies d’un cruel dictador. Altres personatges són la clara imatge dels aduladors del poder. També es pot observar en l’obra la confrontació entre dos bàndols fratricides que, per orgull, lluiten i fins i tot es maten.

En un context global, doncs, podríem dir que queda retratada la totalitat de la condició humana, sobretot en la seva dimensió social, cívica, i en relació al poder. Tots hi són representats: la imatge del governador autàrquic, els aduladors d’aquest, els rebels i els temorosos.

Ilya Natarov, Laia Martínez

Antígona, Pòrcia, Maria: clemència i pietat de dones amantíssimes

PÒRCIA: ” La clemència no vol força, és com la plàcida pluja del cel que cau sobre un camp i el fecunda; dues vegades beneïda perquè consola el que l’atorga i el que la rep. Exerceix el seu major poder entre els grans. El signe de l’autoritat a la terra és el ceptre, llamp dels monarques. Però el ceptre és vençut per la clemència, que viu, com en el seu tron, en l’ànima dels reis. La clemència és atribut diví, i el poder humà s’apropa al de Déu quan modera amb la pietat la justícia. “

El mercader de Venècia. Shakespeare

En aquest fragment de la cèlebre obra de Shakespeare, Pòrcia pronuncia els mots que hem reportat, quan defensa el mercader Antonio de la condemna imposada per Shylock, el jueu, i que consisteix a donar-li una lliura de la seva carn com a pagament dels deutes que ha contret amb el ric prestamista. La voluntat de Shylock és ferma: vol la lliura de carn sigui com sigui. Però la seva és una voluntat moguda per l’odi i la incomprensió: el seu afany és venjar-se dels que s’han burlat d’ell i l’han menyspreat. Sembla que la sentència serà executada, però intervé Pòrcia, l’estimada de Bassanio, amic d’Antonio, i ho fa reclamant clemència. Atribut diví, pluja que fecunda: la pietat és virtut dels grans, dels que són capaços de comprendre i assumir el patiment dels altres, d’omplir-se d’humanitat i, com els déus, vetllar per la vida del pròxim.

El missatge de Pòrcia posa paraules al gest d’Antígona, l’heroïna clàssica i moderna -de Sòfocles, d’Espriu, de Brecht- que, sobreposant-se als decrets arbitraris del seu oncle i rei, Creont, va sentir com a pròpia la vergonya del germà mort i insepult, cadàver funest a mercè dels voltors. Polinices, el fill petit de Iocasta, és el guerrer derrotat i ningú no el vetlla. Antígona sent com ningú la força capriciosa del destí, que abat els uns i fa victoriosos els altres. (“Qui lamentarà més que jo la seva pèrdua? Era gran al consell i a la guerra. Però Polinices era també el meu germà, el fill petit de Iocasta.”)  Sent, també, com una ferida, el gest desagraït, interessat i covard dels ciutadans de Tebes, incapaços de plantar cara a la llei del tirà. Per això el seu plor i la seva gosadia són grans: no pas perquè busqui la glòria, sinó perquè, entre les misèries dels homes, es comporta com haurien de fer-ho aquells que volen ser dignes d’aquest nom.

La figura d’Antígona recorda la dels profetes, enviats dels déus, missatgers entre els homes: dotats d’una força interior que els fa diferents i superiors. Ells saben, com assenyalarà Pòrcia en un altre passatge del seu parlament, que és clemència i pietat allò que els humans reclamem a Déu i que és pietat i clemència allò que més ens acosta a la divinitat.

El perfil de la dona acollidora, sofrent, clement, s’ha obert pas en la història de la literatura, assumint aquesta funció profètica que tenen les paraules de Pòrcia i el gest d’Antígona: elles esdevenen models, no només de bondat o de rectitud, sinó de molt més, d’humanitat. Un ideal que Sòfocles, Espriu o Shakespeare sabien prou bé que només estava a l’abast dels escollits.

I escollida entre les dones és Maria, la mare de Jesús. Ella encarna el prototip de dona acollidora, mare que, entre els braços, acull el cos del fill mort i el plora, no pas des de la ràbia, sinó des de la pietat més profunda. Una pietat que ha impressionat els artistes de tots els temps i que encara commou avui: el pròxim Orient, sotmès a guerres sagnants, ens ofereix imatges trasbalsadores que recorden el gest misericordiós de Maria, mater amantíssima.

Misericòrdia és allò que imploren totes les pregàries que s’enlairen al cel, i Maria, la més clement, és qui intercedeix davant l’Altíssim, recollint les súpliques dels homes.

Salvador Espriu també recollí aquest sentit sagrat de la misericòrdia, el perdó i la clemència posant en boca de l’Altíssim, de Primera història d’Esther, uns mots que bé haurien pogut pronunciar Antígona o Pòrcia: “Atorgueu-vos sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància”.

Mare, germana, esposa: la figura de la dona portadora de pietat, que redimeix i salva, que plora i es plany de la crueltat que l’envolta, s’encarna i es reencarna en Antígona, Maria, Pòrcia. Elles, fruits d’una mateixa llavor, arrelen en sòl de pau i només prenen com a nodriment l’amor: amor sincer i profund cap al germà, l’espòs, el fill. Elles són dones amantíssimes, clements, missatgeres de pau: mirall de Déu entre els homes.

Josep Duran i Mireia Salat

Crèdits de les imatges:

• http://3.bp.blogspot.com/antigoma.jpg
• http://3.bp.blogspot.com/sully-porcia-y-shylock-pintores-y-pinturas-juan-carlos-boveri.jpg
• http://1.bp.blogspot.com/Pietat.jpg
• http://4.bp.blogspot.com/Yemen.jpg

“Segons els nostres antics preceptes”. “Antígona”: pietat, llei, destí.

antigone_and_the_body_of_polynices_‑_project_gutenberg_etext_14994.png eduardriudavets.cat

ANTÍGONA: “Vinc a enterrar un cos, el del meu germà Polinices, que haurien d’haver honorat i incinerat segons els nostres antics preceptes.” 

En aquest fragment veig aparèixer el tema de la pietat i el de la confrontació entre llei divina i llei humana. Antígona encarna l’únic personatge dotat de pietat en l’obra, tant la clàssica com la d’Espriu. Ella es deixa guiar pels dictats de la moral natural, la més humana de totes les lleis. Per tant, lluny de complir l’ordre de Creont, enterra el seu germà Polinices, tal com entén que ho ha de fer.  En la meva opinió, Antígona representa el sentiment i la força de totes les persones que, al llarg de la història, s’han guiat per les lleis morals. Aquest gest de pietat condueix Antígona al seu final tràgic: és el desencadenant que contribueix a moure els fils del destí, que s’abat, inexorable, sobre la protagonista.

La llei o moral natural és aquella que hauria de passar per damunt totes les altres normes i decrets: té caràcter universal. En canvi, la llei dels homes, dels poderosos, és imposada sense cap raó aparent.

“Tan sols tu gosaries acusar-me d’aquest crim”

antigona3.jpg lombradunsomni.blogspot.com

ANTÍGONA : “Tan sols tu gosaries acusar-me d’aquest crim, del qual no ignores que sóc ben innocent. La meva sang m’ordenava d’arrencar aquell cos de la profanació, però no pertorbaré la pau de Tebes, tan necessària.”

Aquest petit fragment de l’Antígona de Salvador Espriu, personalment, em sembla molt representatiu per com es tracta el tema de la confrontació entre la consciència humana i les lleis que els homes dicten, tot i saber que van en contra la moral humana.

Primer de tot, Antígona li deixa clar a Creont que, encara que tingui molt de poder, sap perfectament que el que fa no està bé, que va en contra de la vida i que, encara que tingui com a prioritat les lleis subjectives (les dictades pels homes) està equivocat i en té consciència: “Tan sols tu gosaries acusar-me d’aquest crim, del qual no ignores que sóc ben innocent.” Després, es reflecteix la moral d’Antigona, la noia que segueix la llei divina, la de la seva pròpia consciència i prefereix morir abans de seguir una norma que vagi en contra del seu dictat interior: “La meva sang m’ordenava d’arrencar aquell cos de la profanació, però no pertorbaré la pau de Tebes, tan necessària.”

“Antígona”: La imatge d’un tirà

oscar‑y‑ernesto‑antígona.jpg oscarerives.com

CREONT: “T’has alçat sempre en contra meu, has dubtat sempre del meu afecte. M’odies”.

ANTÍGONA: “Digues més aviat que no t’estimo ni et respecto, però no t’odio. No, ara ja no t’odio.Els teus consells han estat fatals a la meva casa. Vares atiar les nostres discòrdies per aconseguir la corona, que ja és teva. Des d’aquest setial, pots descansar en la constant inquietud del poder”.

El paràgraf que he escollit de l’obra Antígona, de Salvador Espriu, correspon al moment en què Antígona diu al seu oncle, Creont, que, després de tot el que ha fet, ja té el que volia, el poder. Antígona, com a personatge que representa els ideals de llibertat, afirma que no té motiu per sentir estimació ni respecte per ell, l’oncle-dictador.
Tampoc no l’odia, no sent rancor pels mals que Creont ha ocasionat a la seva família ni pel dolor que sent ella mateixa de no poder enterrar com cal el seu germà. Creont s’excusa dient que tot el que ha passat ha estat causat per la maledicció que va caure damunt la família d’Antígona, però Antígona sap que no s’ha fet justícia .

En el fragment escollit, s’hi pot veure representada l’època de l’autor. Franco, el dictador que Espriu va conèixer, també va ocasionar moltíssimes morts i molta destrucció per tal d’assegurar-se el poder, tal com ho fa Creont. L’Espanya liberal, justa i pacífica seria representada per Antígona, que se sent manipulada pel dictador, que ha aconseguit allò que més volia: erigir-se en el poder.

Després de la seva ascensió al poder, el propi Franco s’excusava de totes les morts dient que Espanya necessitava un canvi polític, ja que la República no portava a cap lloc. Això, en certa manera, és el que fa Creont, l’home sense compassió, l’home sense escrúpols,  ni tan sols per la seva pròpia família.

El destí a l'”Antígona” d’Espriu

Oedipus_at_Colonus.jpg juanles.blogspot.com

El destí és, d’una manera més o menys directa, el causant de tots els conflictes que tenen lloc a “Antígona”. L’obra té relació amb el cicle tebà, i, en el desenvolupament de la trama, pren importància la maledicció que, des de feia temps, havia caigut sobre els Labdàcides, i que condemnava a un seguit de desgràcies tots els membres d’aquesta família, fins i tot les noves generacions. En l’obra d’Espriu es planteja la contradicció entre les lleis divines i les lleis humanes. Ara bé, els homes són presentats com uns titelles en mans del destí, que és el que decideix el tràgic final d'”Antígona”.

En el marc de la tragèdia d’Espriu, intervenen altres factors que semblen els causants del desenllaç d'”Antígona”; entre ells, el poder autoritari de Creont. De totes maneres, el desenllaç ja estava escrit des de la maledicció dels déus. Així,  es planteja el tema de la llibertat humana. En efecte, tot i que sembla que Antígona actua amb llibertat, no és així, perquè el fat ja ha decidit pels personatges.

Antígona, només un mite?

Ant_gona.jpg literaturacatalanalferrancasablancas.blogspot.com

L’Antígona d’Espriu és una reelaboració del mite clàssic. Però,  en el procés de reelaboració, s’enriqueix amb molts altres motius. Alguns d’ells són els següents:

–La guerra entre germans; és a dir, els conflictes  civils, fratricides.

–El perfil d’un poder autoritari: Lleis arbitràries, creació d’un enemic exterior, dinàmiques d’inclusió i d’exclusió .

–Confrontació entre la llei divina i les lleis humanes; és a dir, entre els dictats de la consciència i els decrets dels homes que dicten lleis.

–Destí fatal, inevitable, que regeix la vida dels homes.

–Llibertat humana: És una fal·làcia ? Som titelles, simples instruments del dels déus i del destí?

–Valor de la pietat, la compassió, la clemència, el perdó com a virtuts que dignifiquen l’home.

Aquests són alguns dels motius temàtics que hem pogut trobar en el text d’Espriu i que es van teixint a l’entorn del nus argumental (la tragèdia de l’heroïna de Sòfocles). L’entramat d’aquests motius dóna a l’obra profunditat, complexitat i riquesa de lectura. Alguns dels plantejaments que nosaltres hem destacat ja són presents en el referent clàssic (el pes del destí, la confrontació llei divina/llei humana); d’altres són molt propis d’Espriu (la reflexió sobre el poder, la concepció dels homes com a titelles, el valor de la pietat i el perdó). Algun, fins i tot, Espriu el comparteix amb dramaturgs del seu temps, com Brecht (la caracterització grotesca del tirà, per exemple).